La tècnica individual, al servei de qui o de què ?
Sovint escolto parlar a gent del bàsquet de “bons i mals jugadors”. Personalment, son definicions que no comparteixo si no arriben acompanyades d’una reflexió i una argumentació que, evidentment, puc compartir o no, però que accepto perquè com deia Joan Manuel Serrat, “contra gustos no hay disputas”.
El que no he acceptat mai, i m’ho han dit molts cops, és que els jugadors que destaquen en l’aspecte defensiu no són talentosos. De fet, m’han arribat a dir que per ser un excel·lent defensor no cal tenir talent. M’enerva i m’encén la poca vàlua, poc respecte i ceguera per part d’alguns que no veuen que per anticipar-se i llegir que cal fer al darrera s’ha de llegir molt bé el joc, i que per saber llegir-lo primer cal entendre’l. Per tant, els que l’entenen sí o sí tenen talent.
Quan entrenava, els exemples que donava als jugadors perquè entenguessin que volia dir quan parlava de talent al servei de l’equip a partir de la defensa, sempre ho feia amb vídeos d’en Ricky Rubio i en Rudy Fernández.
Com a director tècnic, intentava orientar als entrenadors en planificar la seva feina tenint un ordre establert que era el següent:
- Tècnica individual: en atac podríem englobar la posició bàsica ofensiva, de les passades, del bot, del tir, del joc sense pilota i del rebot. En defensa parlàvem de posició bàsica defensiva, desplaçaments laterals, bon ús de les mans, fintes i bloqueig del rebot.
- Tàctica individual: bàsicament parlaríem del bon ús de la tècnica individual treballada tant en defensa com en atac, fer-ho com i quan toca. Llegir, entendre el joc.
- Tàctica d’equip: teòricament aquí és on l’entrenador pot potenciar les qualitats dels uns i limitar les debilitats dels altres, els jugadors menys talentosos, tant en defensa com en atac.
Si heu llegit fins aquí, us estareu preguntant el perquè del títol d’aquest article, ja que si l’entrenador ha fet bé la seva feina, té controlada l’evolució dels seus jugadors i la de l’equip que estigui entrenant, sigui quina sigui la categoria.
I aquí ve el quid de la qüestió. A tots els equips hi ha jugadors que quan arriba el dia de partit es salten la disciplina tàctica d’equip. Normalment, son el que molts anomenen “bons jugadors”, que han estat els que han sobresortit en la tècnica i tàctica individual ofensiva.
Sembla ser que hi ha una tendència al bàsquet actual a tenir jugadors d’aquests, poc disciplinats tàcticament però amb molts punts a les mans, que posen la seva tècnica individual al servei del seu ego i no al servei i objectius de l’equip. Ho fan amb l’argument que donen espectacle… Per a mi, l’espectacle era veure al San Antonio de Parker, Ginobili, Duncan i companyia, on el gest tècnic més important era la passada, interpretar els espais, la circulació de bola i l’extra pass fins a trobar al jugador més lliurat enlloc del jugador que teòricament dona més espectacle.
Sempre hi ha hagut, hi ha i hi haurà entrenadors que estructuraran els seus equips en base al joc col·lectiu i d’altres que treballaran tàcticament perquè el jugador franquícia tingui llibertat total.
No és que els primers siguin bons entrenadors i els segons dolents, és senzillament que coincideixo amb els primers amb la manera d’entendre aquest joc. I tu?
Cal tenir present que molts clubs tenen pressupostos molt limitats i alguns decideixen que la estratègia per poder competir i mantenir categoria passa per fitxar un jugador “franquícia”, un “obre llaunes” amb molts punts a les mans, que a més de ajudar-los a guanyar partits, si han fet un bon contracte amb una bona clàusula de sortida, els pot ajudar econòmicament a millorar plantilla la temporada següent.
“Los buenos equipos se convierten en grandes equipos cuando sus integrantes confían tanto en sus compañeros que hacen prevalecer el ‘nosotros’ sobre el ‘yo’”. Phil Jackson
I vosaltres, què en penseu?
Salut i bàsquet.
Xavi Bassas
