Passat, present i futur de l’entrenador professional

Els que seguiu els meus articles sabeu que no m’agrada mitificar els professionals que es dediquen a l’esport i sí que m’agrada equiparar les organitzacions a les que pertanyen, a les de qualsevol altre àmbit, en especial a les industrials, que representen el meu dia a dia ara ja fa molts anys.

Tot i les incerteses dels mercats, gairebé totes les companyies que estan creixent, que donen bons resultats i tenen bones perspectives de futur, són aquelles que han evolucionat cap a estructures més planeres i no tan jerarquitzades. A les organitzacions actuals ja no és una persona la que pren les decisions. Ho fan en equip, de manera més transversal, perquè és més eficaç que hi hagi diverses mirades i punts de vista des de diferents departaments. Això les modernitza i les fa millors.

També considero imprescindible incorporar en els òrgans de decisió a dones. Són tant o més efectives i amb la mateixa capacitat de treball que qualsevol home. A més, considero que la feminització dels equips de treball va molt més enllà del fet en si mateix, són també els valors que comporta.

Analitzant els clubs ACB que més o menys conec, puc dir que pocs compleixen aquests paràmetres, ni a les seves directives, ni a les seves àrees esportives.

Tot i que no és del que vull parlar avui (poder en un altre divendres), us llanço una pregunta: si després del que heu llegit, i forméssiu part d’un equip de decisió d’un grup inversor, una family office o d’una gran companyia, el vostre vot seria favorable a comprar o invertir en un club ACB amb estructures descrites al paràgraf anterior?

Ara, centrem-nos en la part esportiva, que és de la que vull parlar avui. Anem a fer, com sempre, una llista del que jo crec que actualment es necessita o més o menys hi trobem als clubs professionals:

1. Directiu responsable de la part esportiva (alguns casos el President)
2. Director tècnic (General Manager)
3. Primer entrenador (Entrenador en cap)
4. Segon entrenador (Entrenador ajudant)
5. Tercer Entrenador (Entrenador ajudant)
6. Preparador físic (1 o varis)
7. Fisioterapeuta (1 o varis)
8. Metge (1 o varis)
9. Delegat

Aquesta és la llista que amb algunes diferències hagués pogut fer fa molts anys enrere. Tot i que aquest esport teòricament s’ha professionalitzat molt, la meva constatació és que econòmicament només s’ha fet del punt 1 al punt 3. Del 4 al 9, a la majoria de clubs segueixen sent un despropòsit, quan no una vergonya.

És evident que hem millorat en molts aspectes:

• Més treball de scouting, més estudi dels rivals, més hores de vídeo
• Millors estadístiques, nous programes, més analítica
• Més partits, més viatges, importància cabdal de treball físic previ
• Joc més físic, més treball de prevenció de lesions
• Tot i l’anterior, més lesions i més importància de la pressa de decisions per part dels equips metges
• Més competicions europees, millor organització de viatges i tot el que comporta
• Etc.

És a dir, per fer el que ja fèiem fa molts anys, que és jugar a bàsquet, necessitem de millors professionals i millors estructures que puguin pagar-los perquè es sentin valorats i tinguin la il·lusió i motivació que cal per fer créixer les organitzacions.

En cas contrari, que és el que passa a molts clubs, el segon i tercer entrenador són entrenadors de la casa, molts cops l’home de confiança del director esportiu o del president que vol saber que si cou al vestidor, i el mateix cas amb els preparadors físics o delegats.

La conseqüència és que ens podem trobar en algunes banquetes que la majoria dels components de l’equip tècnic no hagi estat escollit pel primer entrenador i que inclús la filosofia o la manera d’entendre el joc o la manera d’actuar davant les adversitats no coincideixin. En aquests casos, se’m fa difícil d’imaginar reunions periòdiques de tots els membres del staff amb el director esportiu i el directiu de torn analitzant la situació de l’equip, tal com es fa en el món empresarial.

Poder aquestes reflexions ens ajuden a entendre, als que com jo no entenem, que en el transcurs del partit molts primers entrenadors no comenten res amb el seu staff, que teòricament han hagut d’elaborar junts el pla de partit i les possibles variants. Però poder no és aquest motiu… Segur que n’hi ha d’altres.

Crec que estarem més o menys d’acord que l’entrenador d’avui ha evolucionat tècnicament a millor respecte al d’anys enrere. Però potser no tant des del punt de vista de millorar les estructures de les organitzacions. Les futures fornades d’entrenadors i entrenadores seran valents i valentes? Sacsejaran les estructures per professionalitzar-les  de debò, fer-les més planeres i menys jerarquitzades, més transversals i feminitzades, modernes, i en definitiva, millors?

I vosaltres, què en penseu?

Salut i bàsquet.
Xavi Bassas