Entrenadors, cal un nou estil de lideratge i comunicació amb el jugador?

Les crítiques que rep Saras Jasikevicius per la manera de com es comunica amb els seus jugadors en el transcurs dels partits, m’ha fet pensar-hi molt en com ho gestionava jo i molts altres entrenadors de diferents edats i categories en els darrers 40 anys.

I la sorpresa ha estat gran, primer perquè som molts els que hem fet servir els crits, la gesticulació matussera, la pressió i les bronques per comunicar als nostres jugadors quan no ens agradava el que vèiem. Fins i tot, ha estat un recurs recurrent per mostrar els nostres coneixements i la nostra autoritat. Vist des de la distància, tot plegat ara em sembla desproporcionat i no necessàriament útil, inclús en ocasions amb efectes contraris als perseguits.

Però això no és tot, el xoc és més gran, la sorpresa passa a ser de gran a gegantina quan m’adono que l’esport que tant m’estimo és dels pocs en que alguns entrenadors repetim patrons erronis. Per exemple, tenim enfrontaments individuals en entrenaments i partits amb els nostres jugadors, que no ho veus a partits de handbol, ni de voleibol, ni de tenis, ni de l’esport on més insults se senten a les graderies, el futbol.

De fet, en els darrers temps l’ACB penja vídeos dels temps morts on, en lloc de mostrar-nos els dibuixos o raonaments tàctics per millorar el que està passant a pista, es centren en els moments on els entrenadors estan més encesos i deixen anar crits, paraules mal sonants, pissarres trencades….i si ho fan, és perquè el públic ho compra i passa a formar part de l’espectacle de les audiències, és a dir, no només no ens crea rebuig sinó que ens agrada.
I això em porta a preguntar-me en quina mena de societat ens hem convertit que gaudeix amb les bronques d’un entrenador als seus jugadors, o del que no és seguidor ni de la F1, ni les motos, ni aguanta una etapa del Tour però en canvi s’enganxa als vídeos que hi ha accidents d’aquests professionals, o la quantitat de gent que idolatra a un jugador que guanya la Pilota d’Or sense importar-li que no pagui impostos o que estigui acusat per un possible abús sexual… Però això seria motiu d’un article pel qual jo no estic preparat.

El que sí que conec és quines són les capacitats que busquen i buscaran cada cop més les empreses en el lideratge dels seus directius, especialment les referides a la gestió del seu capital humà i els aspectes que van més enllà de les capacitats tècniques o professionals i s’endinsen en les habilitats socials. Són les habilitats “toves”, que en anglès s’anomenen “Soft Skills”. Llistem-ne algunes:

• Reduir les jerarquies i els efectes coercitius que se’n deriven
• Seleccionar a les persones i formar els equips en funció dels objectius del projecte
• Valorar les opinions de les persones, cohesionar-les, mantenir-ne la seva motivació i dirigir-les fins a un destí compartit, tot acompanyant-les
• Escoltar i respectar a cadascun dels membres dels equips de treball
• Delegar, orientar i confiar en les capacitats i habilitats dels membres de l’equip
• Detectar, gestionar i resoldre anticipadament situacions amb possible impacte negatiu sobre les persones i els objectius empresarials
• Dotar de llibertat merescuda als qui l’envolten
• Saber comunicar i fer-ho de forma permanent, i amb la major transparència possible
• Compartir la responsabilitat sobre les decisions i les accions, amb independència de l’èxit o l’aprenentatge obtingut
• Liderar des de la coherència i l’exemple
• Compartir lideratges en funció de l’objectiu, el moment i les necessitats del projecte

Resulta força evident que la relació entre professionals del món de l’empresa i entre els professionals dels clubs esportius difereix, tot i que coincidirem que l’objectiu final podria ser el mateix: obtenir el màxim rendiment de les capacitats individuals i col·lectives per tal d’assolir uns determinats objectius prèviament establerts, compartits i assumits per tots.

Aleshores, quins poden ser els motius pels quals alguns entrenadors (professionals) no canvien el seu estil de lideratge i la comunicació amb els seus jugadors? A mi se m’acudeixen alguns:

1. Els hi ha donat sempre èxit, per què canviar? (zona de confort)
2. Por a perdre autoritat (per inseguretat en si mateix o per haver-la assolit de forma imposada, no guanyada)
3. Ni s’ho han plantejat (conformista, no podria treballar mai a un departament de i+d+I)
4. Perquè el club ho té interioritzat i vol aquesta mena de lideratge als seus estaments

Podríem enumerar-ne uns quants més. I n’apuntaré un de molt especial, ja que molts de vosaltres me’l dieu en privat, i que no és altre que el bàsquet i les empreses són dos mons diferents. Doncs, no hi estic d’acord, entre d’altres raons perquè hi ha una qualitat que totes les organitzacions han de tenir, siguin productives, esportives o comercials: l’afany de millora i d’evolució constant. I en aquesta qualitat hi podem trobar empreses, clubs, directius o entrenadors que es regeixen per ella i d’altres que no.

La meva referència com a entrenador en la línia que considero en aquest article sempre ha estat Aíto García Reneses. Vaig tenir l’oportunitat de veure molts entrenaments i partits dirigits per ell, i amb els anys tenir una bona relació personal. Mentre escrivia aquest article m’adonava que, anys després, segueix encaixant amb el perfil que jo considero més adient.

Amb el seu staff:

• Els valora, els fa créixer (molts acaben sent entrenadors de primer nivell)
• Comunicació constant amb ells a la banqueta (escolta les seves opinions)
• Delega sense perdre el control (els ajudants porten una part important dels entrenaments)
• Li encanta que li proposin, que li facin replantejar aspectes del joc
• La seva actitud és l’exemple a seguir
• Seguidor de les noves tecnologies, sempre amb inquietuds per evolucionar
Amb els seus jugadors:
• Treu el millor de cadascun d’ells
• Té clar quin és l’objectiu del club però ell es centra en el camí d’evolució amb ells
• Els respecta i es guanya el respecte d’ells, no li cal ni un crit
• La seva autoritat és guanyada, reconeguda i indiscutible, i si cal l’exerceix des de l’oficina

He fet servir el cas de l’Aíto, com podria fer-ne servir d’altres, per intentar desmuntar la teoria que alguns em plantegeu sobre que els entrenadors de bàsquet no es poden comparar amb un directiu d’empresa, perquè aquests no han de prendre un munt de decisions sota molta pressió i en un temps limitat. Mantenint les distàncies naturals d’una i altra activitat, us puc assegurar que un directiu d’empresa està prenent decisions al llarg de 24 hores al dia i 365 dies l’any, amb la pressió d’aconseguir uns resultats econòmics que mantenen activa una empresa, aporta guanys a propietaris, inversors i accionistes, i encara tant o més rellevant: procura pel manteniment dels treballadors i, per tant, de les seves famílies.

Per acabar, dir-vos que estic convençut que, juntament amb una nova actitud que desitjo arribi amb les noves generacions d’entrenadors, les noves tecnologies són el motor necessari de canvi. És evident que l’anàlisi de dades és i serà clau per millorar el rendiment, però de la mateixa manera considero vital que vagi acompanyat de les referides habilitats socials, que traduït al bàsquet seria, en alguns casos i de forma molt resumida, millorar la comunicació de l’entrenador cap al jugador i els seus col·laboradors més estrets.

I vosaltres, què en penseu?

Salut i bàsquet.
Xavi Bassas