Relació-Comunicació entrenador-jugador

Fa molts anys un amic, que en aquell moment era l’entrenador ajudant d’un entrenador americà, m’explicava que aquest li havia recriminat que estigués dinant o fent un cafè amb jugadors del seu equip. De fet, el que li estava recriminant no era això. El missatge subjacent era que els entrenadors havien de mantenir distàncies amb els jugadors i no tenir-hi relacions personals.

Tinc per norma qüestionar-m’ho tot, replantejar-me qualsevol tema, i si cal fer canvis en la meva manera d’actuar, de fet ho considero vital pel meu creixement personal. Però en aquest cas no hi vaig estar d’acord i avui segueixo pensant que a qualsevol negoci les bones relacions entre persones són vitals, al marge del càrrec que ocupin.
Diu molt de la maduresa de l’entrenador i del jugador la capacitat d’un i l’altre de poder mantenir una bona i fluida relació fora de la feina, que potser no cal anomenar-la amistat, perquè no cal que ho sigui. Es tracta senzillament de tenir aquesta capacitat i sensibilitat emocional per interessar-te per la persona al marge del nexe professional.
Tenir relacions fora de la feina perquè es comparteixen valors o aficions és una opció que jo entenc que no s’hauria de descartar. Poder no cal potenciar-la, però sí plantejar-se-la i, si s’escau, dur-la a terme.
El que per a mi és imprescindible des del punt de vista de la relació és la comunicació personalitzada, individualitzada, cara a cara, explicant què esperes d’aquell jugador tècnicament, tàcticament i emocionalment, quina creus que ha de ser la seva aportació al grup. I em consta que molts entrenadors ho fan a la pretemporada però que molt pocs ho fan més d’un cop, i normalment amb els jugadors “importants”.
Tanmateix, si apliquem la bidireccionalitat i obrim la porta a que sigui el jugador qui ens plantegi quelcom, la relació podríem considerar-la rodona i possiblement aclaridora i més sincera.
Històricament en el nostre esport hem sentit a dir que el jugador que no és esbroncat per l’entrenador s’ha de preocupar perquè això vol dir que no compte amb ell. Jo opino que els entrenadors haurien de tenir periòdicament converses amb tots i cadascun dels seus jugadors per tenir-los a tots implicats en el projecte, motivats i compromesos, perquè són coneixedors de primera mà del pla que s’està seguint i del motiu pel qual s’està fent així.
Aquests dies m’estic llegint i descobrint el llibre “El poder de las palabras”, de Mariano Sigman, i entre d’altres lliçons apreses, us deixo aquestes dues que crec que haurien de fer-nos reflexionar a tots els entrenadors i a qualsevol persona que veuen en la conversa la manera de comunicar-se amb els demés. Cito textualment.

• «Conversar ayuda a aclarar ideas, ayuda a encontrar errores en los razonamientos propios y a identificar soluciones mejores.»
• «Dialogar de buena fe es un proceso mutuo de descubrimiento.»

Estic convençut que les converses individualitzades amb el jugador són una gran oportunitat per l’un i per l’altre… i de rebot, l’equip en sortirà beneficiat.

I vosaltres, què en penseu?

Salut i bàsquet.
Xavi Bassas