El futur d’un històric, C.B. Sant Josep de Badalona

El meu pare presumia d’haver format part dels primers grups de jugadors del Sant Pep. L’equip del Centre Parroquial San José, gràcies al Padre Millán, jugava en una pista de terra i amb pilota de cuir recosit.

Per a mi va ser un orgull ser entrenador i director tècnic d’aquest club una colla d’anys, en l’històric pavelló. Amb nostàlgia, els meus fills recorden aquells seus primers anys com a jugadors de groc i lila sobre aquell parquet que el Paco (conserge, manteniment i entranyable personatge) cada estiu desmuntava peça a peça per polir i envernissar.

Som moltíssims els qui hem passat per aquest club. Entrenadors que estan o han estat al màxim nivell, com Agustí i Alfred Julbe, Pedro Martínez, Trifon Poch, Edu Sabater, Joaquim Costa, Juan Llaneza, Miquel Nolis… Jugadors com Jofre Lleal, Carles Marco, Roger Grimau, Ferran Bassas, Ivan Corrales, Alfons Albert, César Sanmartín, Jordi Llorens, Xavi Puyada i Xavi Ventura… També directius, familiars i gent vital en aquest club i en el bàsquet català com Jaume Arqué. Segurs que hom recorda els vells i ronics vestidors, oficines i sales de reunió, o la pista de patinatge i el vell bar.

És lògic que tots mantinguem mentalment imatges dels llocs on hem estat i de les persones amb les que hem conviscut. Això té i tindrà sempre un gran valor emotiu i sentimental, però hi ha quelcom que està per damunt dels records, de les persones, del camp de terra i del parquet: mantenir actiu allò pel que els seus fundadors el van crear, que no és més que la pràctica d’un joc, un esport lligat a uns valors i a una ciutat, Badalona.

Tinc la sensació, que no la certesa, que l’actual directiva del club, liderada pel seu president Ibon Orrantia, al qual se li ha de reconèixer i aplaudir una entrega poc habitual en àmbits amateurs, està molt centrada en assolir l’objectiu de seguir jugant en aquesta pista en lloc d’assegurar el futur d’un club històric. Poder perquè ells veuen necessari per tenir assegurat el futur del club que cal jugar al centre de Badalona.

Intentaré explicar sota el meu punt de vista, i per tot el que vaig viure durant tot aquells anys i pel que conec de la gent de Badalona, perquè crec que s’ha arribat a aquesta situació i quina seria la possible solució de futur. Anem a les meves llistes.

1. Directives formades habitualment per pares de jugadors i, en conseqüència, amb una gestió del club a curt o mig termini, centrant-se en el dia a dia, evitant temes estructurals.
2. Les negociacions amb l’església catòlica no han estat mai senzilles. Ostenten una posició de poder i sembla ser que els diferents interlocutors amb les autoritats eclesiàstiques no han pogut o sabut oferir res que els hi semblés interessant per arribar a un acord. Potser tampoc hi ha res que els pugui interessar més enllà dels seus propis interessos…
3. Sota l’argument de la parcialitat per no fer quelcom més pel Sant Josep, les autoritats municipals sempre s’han plantejat el bàsquet a la ciutat en dos grans blocs: per una banda la Penya i per l’altre tots els clubs, escoles i associacions.
4. Dirigents de clubs, escoles i associacions que practiquen bàsquet a Badalona li han donat més importància a les picabaralles personals entre directius, directors esportius o inclús entrenadors, que al valor del que representa pel nostre esport el tenir a la ciutat clubs històrics com la Penya o el Sant Pep.
5. Especulació Immobiliària.

Tot i acceptant que em falta molta informació, analitzant aquests cinc punts crec poder arribar a la conclusió de que no hi ha masses factors que invitin a l’optimisme per creure que el pavelló que jo he vist jugar al Sant Pep tota la vida, tingui futur per la pràctica del nostre esport.

Assumint aquest fet, apostaria tots els esforços en assolir els següents objectius, clars i irrenunciables:

• Salvaguardar la continuïtat del Club
• Seguir jugant a bàsquet
• Fer-ho a Badalona

I perquè això pugui portar-se a terme caldria, al meu entendre:

1. Que les autoritats municipals i eclesiàstiques es posin d’acord i trobin la fórmula per construir un nou poliesportiu (que caldrà assumir que no podrà ser al centre) on puguin jugar els nens i les nenes del Club de Bàsquet Sant Josep, més d’altres entitats de la ciutat que ara tenen dificultats per poques infraestructures. Això, a canvi de la requalificació dels terrenys actuals.
2. Que durant el temps que duri la construcció d’aquest nou poliesportiu s’hauria de fer una pròrroga per continuar jugant en les instal·lacions del centre parroquial i no generar més dificultats a les famílies dels practicants d’aquest esport.
3. La implicació de totes les entitats esportives de Badalona i de tots els que en més o menys mesura hem format part de la història d’aquest club fundat al 1939.
4. Que totes i tots els que ahir, avui i demà vàrem tenir, tenim o volem tenir un Sant Pep a Badalona sumem esforços per resoldre la situació, cadascú com pugui i sàpiga. Ara mateix, jo ho estic intentant fer.

Si no som capaços de trobar solucions serà o perquè no ens creiem que Badalona ha estat i vol seguir sent el Bressol del Bàsquetbol, o perquè no estimem la seva història i que no entenem que la cultura que s’ha inculcat a un munt de generacions que han passat per aquest club ha de ser un tresor irrenunciable, o perquè senzillament els egos i els interessos econòmics passen per sobre dels tres valors fonamentals del bàsquet i de qualsevol altre esport d’equip: companyerisme, solidaritat i sacrifici.

Tant de bo el que hem après a les pistes es vegi reflectit als despatxos.

#SantJosepNoEsToca
#SantJosepEsBadalona

Salut i Bàsquet.
Xavi Bassas