Temps mort… Bàsquet, amb el cap?

M’he passat molts anys de la meva vida a les pistes de bàsquet repetint una frase que vaig fer meva i que havia après d’un dels meus mestres en aquest esport: “a futbol es juga amb el peu, a handbol amb la mà i a bàsquet amb el cap”.

És evident que quan em dirigia als jugadors, el que els hi volia fer entendre era que per destacar jugant a aquest joc, no n’hi havia prou en tenir un bon físic, sinó que calia entendre i interpretar els espais, moure’s bé sense pilota, ocupar les esquenes de les defenses, fer un bon ús de les mans, de les fintes, els petits detalls… tenir una bona lectura del que està passant i fer-ho ràpid. Resumint, els demanava “pensar”.

Aquests i altres conceptes que podria nombrar, avui segueixen vigents i ningú els discuteix (es treballin més o menys).

“A futbol es juga amb el peu, a handbol amb la mà i a bàsquet amb el cap”, tenia també un altre significat, volia marcar una distància, especialment amb el futbol. Consideràvem que en el món del bàsquet la majoria de practicants tenien un nivell cultural més alt que els de la pilota de cuir, eren més educats en el fons, i sobretot en les formes.

La realitat era que a l’entrar en un pati o un estadi on es jugués a un o altre esport, es palpava un ambient radicalment diferent, tant en la manera de fer dels jugadors com la dels familiars o del públic en general. Els jugadors de la pilota taronja sempre havien destacat per lluir valors com el respecte a l’entrenador, als companys, als àrbitres i al públic en general.

Però en els darrers anys estem descobrint una nova realitat, amb un increment d’incidents en els patis i pavellons de bàsquet amateur. Avui em centraré a reflexionar sobre una d’aquestes situacions: la falta de respecte en vers l’entrenador i els companys.

Aquesta falta de respecte pren diferents formes. La més comuna és la poca implicació, que es fa visible faltant a entrenaments i partits. Cal recordar que els mals hàbits que s’adquireixin en categories de formació és el que recollirem i ens trobarem a sèniors.

I això em porta a explicar-vos un fet -massa extens i massa sovint- que veig a molts partits a la televisió i que no se’n parla, i que a mi em sorprèn i no entenc. Quan l’entrenador està donant les darreres indicacions en el temps mort, hi ha jugadors que quan el coach encara no ha acabat de parlar, ja s’han aixecat i l’han deixat a mig parlar.

Aquest fet em sembla d’una falta de respecte tan gran cap a l’entrenador, que ho considero insultant i inadmissible. Si faltes a l’entrenador, faltes al club, si faltes al club, faltes a l’afició i si faltes a l’afició, faltes al bàsquet. I aquests comportaments els veuen els comentaristes, el públic, els televidents i, el pitjor de tot, els veuen les nenes i els nens de la categoria de formació, que acaben o poden acabar normalitzant el que res té de normal.

No m’imagino el meu equip directiu deixant-me a mitges paraules quan els hi plantejo l’estratègia a seguir, ni que l’equip comercial ho fes amb la directora comercial. En canvi sembla que tothom assumeix que els jugador ho facin amb el seu entrenador.

Perquè vull un bàsquet amb els valors d’abans, necessitem jugadors sèniors que reflexionin i entenguin que les seves actituds marcaran el futur d’aquest esport, que ser competitiu i respectuós pot i ha d’anar agafat de la mà.

I tu, què en penses ?

Salut i bàsquet.
Xavi Bassas