Chacho, Rudy, Llull i dos més

Un consell: si no vas veure el cinquè partit del playoff d’Eurolliga entre el Madrid i el Partizan (98-94) que donava accés per jugar la Final Four a Kaunas, mira’l, és un espectacle en molts aspectes. Si t’agrada el bàsquet estàs obligat a veure’l, és igual amb quin equip simpatitzis, és igual si el teu ídol és o no l’Obradovic, és igual com van arribar a aquest partit, només gaudeix amb l’espectacle i aprèn-ne de tot el que passa, especialment a finals del tercer quart i al quart quart.

Des del meu punt de vista, els aspectes clau del partit i de la seva conclusió han estat els que us apunto a continuació.

• Chus Mateo i Paco Redondo tenien diversos plans de partit. Em va agradar la valentia de sortir inicialment amb Ndiaye sobre LeDay, de plantejar diverses alternatives en defenses zonals, i de tenir clar quins jugadors havien d’estar en els moments finals (no ha de ser còmode tenir en Musa al darrera gairebé demanant el canvi quan portava 20p i mantenir a Rudy sense anotar).
• Punter, amb 28p (7-13 triples), va tornar a demostrar ser un dels jugadors amb més capacitat de desequilibrar. Però la defensa rebuda al darrer quart la va saber contenir de forma especialment remarcable quan està Llull amb ell.
• Un altre cop la defensa en zona 2-1-2 trava l’atac del Partizan, passant del +18 al +10.
• Al Madrid, poder arribar al final del tercer quart en -7 i amb Chacho endollat fa que tothom es cregui la remuntada i la victòria.
• En aquest punt, entra en joc l’aspecte emocional, que torna a ser vital i canvia l’escenari. La il·lusió per guanyar de la primera part dels homes d’Obradovic es transforma en la por a perdre quan apareix el lideratge ofensiu del Chacho, el contagi de l’instint defensiu del Rudy i per rematar un triple “marca Llull” que els serbis entenen com un missatge clar de que avui la victòria es queda a casa.

La pregunta que queda sense resposta és si Partizan amb un base més director de joc hagués perdut aquest partit -Madar té molt de talent i Exum unes condicions excel·lents per jugar a aquest joc, però tenen evidents carències en la direcció-. Jo sincerament crec que no.

Chacho, Rudy, Llull i dos més. Ja sé que el títol d’aquest article no generarà molts adeptes, especialment perquè un dels altres dos jugadors és ni més ni menys que Tavares, el jugador que més condiciona el joc dels seus adversaris, o Musa que va fer 20p, o potser Hezonja que va fer un triple vital , o fins i tot Hanga que com especialista en defensa d’exterior és un luxe.

Fent una picada d’ullet al món de l’empresa i com es fa en elles, en aquest partir es va recórrer a l’experiència. Davant les crisis, les empreses busquen superar-les amb professionals experts, aquells que en altres moments ja les han enfrontat i superat, al 1992, pandèmia… perquè les seves experiències serveixen per superar els mals moments, invertir la tendència i avançar cap a un èxit a priori improbable. Al Madrid – Partizan va arribar el moment dels experts -no m’agrada el mot veterans perquè erròniament se li sol donar un sentit pejoratiu-, de tirar de conceptes i lectura de joc i deixar de banda el llibret de jugades, de mostrar caràcter guanyador i d’exhibir aquella confiança en la victòria que atemoreix als contrincants.

Sempre he dit que els partits de bàsquet, en general, podrien mostrar-se a molts grups de persones i empreses per ensenyar com es poden superar moments difícils emocionalment si tens capacitat de sacrifici, una estratègia, determinació i il·lusió per assolir els teus objectius. Aquest partit n’és un exemple clar. El Madrid va desplegar aquestes qualitats.

Que guapo que és aquest joc! Estimo el bàsquet!