Com els pares podem ajudar als nostres fills a ser millors jugadors de bàsquet
El dia que vaig fer públic que deixava de fer totes les tasques relacionades amb el bàsquet que havia fet fins aleshores, la reacció de tothom va ser d’incredulitat. Les frases més escoltades eren: “tu no pots viure sense el bàsquet, és la teva passió”, “no et veig llençant 41 anys de dedicació d’un dia per l’altre”, “segur que tens quelcom i no ens ho dius”…
Però van ser dos amics, en Lluís i en Marc, un del món de la comunicació i l’altre del món del bàsquet que em van fer la mateixa reflexió: i per què no publiques els teus pensaments i les teves opinions i experiències viscudes en tots aquests anys? I vaig pensar, i per què no? I vaig decidir de fer-ho a la meva manera i com m’agrada fer les coses, sense filtres i sense esperar més èxit que el de seguir connectat al joc que tant estimo.
Com molta gent sap, soc pare de dos jugadors de bàsquet. En Ferran, que juga a la lliga ACB, i en Pol, que juga a la lliga LEB. I des de sempre, però especialment els darrers anys, han estat molts les mares i els pares que m’han preguntat en què els havia ajudat jo. Alguns dels meus interlocutors m’atribuïen a mi la seva trajectòria pel fet de ser entrenador. Res més lluny de la realitat.
Dit això, potser cal entendre alguns conceptes i com això pot formar part del que podem aportar als nostres filles i fills. Així doncs, primer de tot, cal entendre que dels milers i milers de nens i nenes que juguen a bàsquet, només una mínima part d’aquests arriben a apropar-se a l’elit, i d’aquests uns pocs escollits s’hi consoliden. Aquest és el primer missatge que els pares han de transmetre als seus fills. L’objectiu és fer esport, fer esport d’equip, i així formar-te en uns valors que et serviran en tots els aspectes de la vida: companyerisme, solidaritat i una llarga llista a on apareix també la competitivitat, però una competitivitat que els hi ensenyi que ni guanyar és una bogeria ni perdre un drama, sinó que normalment tant un resultat com l’altre és la conseqüència d’un treball que cal fer i millorar dia a dia.
Si preguntéssiu als meus fills què els hi deia i què els hi dic quan acaben un partit o un entrenament, us diran sense dubtar, “t’ho has passat bé?”, aquesta és la clau per seguir creixent, per millorar, per tornar-hi amb ganes. Un jugador que gaudeix és una persona motivada, per tant una persona que trenca barreres i accepta el sacrifici i l’esforç, entre d’altres, com actituds clau en l’evolució individual del joc i de qualsevol situació a la vida.
Sigui quina sigui la resposta, la següent pregunta sempre ha de ser, què has aprés ? Els pares no estem per dir als nostres fills el que volen sentir. Ja tindran gent que siguin els seus aduladors. Nosaltres hem d’ajudar-los a ser reflexius, coherents i a tenir la capacitat analítica del que fan i del perquè ho fan. Si s’ho han passat bé perquè han fet molts punts però cap assistència, potser els hi haurem de fer la reflexió del valor de la solidaritat, d’acompanyar-los a descobrir la felicitat de fer feliç a l’altre. L’art de passar la pilota , i que a més es converteixi en assistència, fa feliç al que el dona i també al que finalitza la jugada; o al que fa una finta o una ajuda defensiva, protegeix la cistella i fa que el seu equip millori i a la vegada és solidari amb el seu company, compartint esforç i objectiu.
Si la resposta és negativa, és a dir, si no s’ho ha passat bé, cal només acompanyar-lo a analitzar el perquè. Si l’equip ha guanyat però ell no ha fet un bon partit cal ajudar-lo a enfocar i fer-lo sentir-se partícip de l’objectiu global i que pensi en què ha de treballar el proper entrenament per seguir millorant i reduir cada cap de setmana les errades. Sense estridències, fent-li entendre que forma part del camí, que forma part de l’aprenentatge. Si l’equip ha perdut, ha d’afegir-hi què pot fer ell per ajudar al grup.
Sempre he volgut i m’he esforçat en ser un pare/formador, mai un pare/entrenador. He aprofitat el bàsquet com una extensió de l’escola, de l’institut o de la universitat (segons el moment), un espai més on poder créixer com a persones. La cultura de l’esport i tot allò que comporta en quant a valors s’ha d’impregnar en l’ADN dels nostres fills, i la millor manera que tenim els pares per ajudar-los és ser-ne exemple.
Des de la meva pròpia experiència, us deixo uns apunts que us poden ajudar:
- Sigues curós en el menjar i el beure, i ells també ho seran.
- Gestiona i organitza el temps per poder fer exercici.
- Mira partits amb ells i potencia les coses positives del joc.
- Parla dels seus entrenadors amb respecte.
- Valora la tasca dels àrbitres, especialment la dels joves.
- No anotis la seva estadística, treu-li importància, treu-li pressió.
- Sigueu puntuals i complidors. Als entrenaments també.
- Valoreu l’esforç per aprovar els estudis i valoreu l’esforç per millorar en el joc.
- Celebreu les victòries sense estridències i traieu importància a les derrotes.
- Estimeu-los molt, acompanyeu-los però deixeu que s’equivoquin i n’aprenguin.
Pares i mares, tant de bo que el que jo he viscut, visc i espero viure molts anys amb els meus fills us pugui servir com a punt de reflexió i arribeu a la conclusió que fa molts anys vaig arribar jo: que no té cap importància si tenen més o menys capacitat per jugar a bàsquet, el que veritablement em fa feliç i compte és veure créixer la capacitat que tenen per estimar.
I a ells? Què els fa feliços en relació al bàsquet? En parlarem aviat en un proper escrit.
Salut i Bàsquet.
Xavi Bassas
