“Ritme de partit», tendència o creença?

Fa molts anys que la gent de bàsquet fem us del terme “ritme de partit”, i a més, de moment, sense traduir-lo a l’anglès com hem fet amb la majoria d’expressions lligades al nostre esport. Tot i no haver-ho canviat d’idioma, sí que en el transcurs dels anys li hem anat donant diverses connotacions i valoracions.

En aquestes primeres jornades, tant a les lligues locals com a les d’àmbit internacional, és força habitual escoltar als periodistes i comentaristes de les retransmissions televisives, afirmar que qui domini el ritme serà qui guanyarà el partit.

Aquest aspecte del joc va aparèixer a la meva vida quan encara no sabia que voldria ser entrenador de bàsquet. Va ser veient jugar, i després entrenar, al mestre Aíto Garcia Reneses al Cotonificio de Badalona, al mític pavelló del Centre Parroquial Sant Josep. Veure com, els Quim Costa, Agustí Cuesta, Hèctor Perotas i companyia, defensaven i corrien, era hipnotitzador.

Als darrers anys, un dels equips on trobem més similituds amb aquell “coto” seria el Bàsquet Manresa, club de pressupost baix, on el gran talent el tens amb l’entrenador i amb un grup de jugadors que aposten per fitxar allà perquè saben que Pedro Martínez traurà el millor d’ells i serà la palanca de sortida a un club més gran.

Actualment, en Pedro està generant una tendència i gairebé una enveja, m’atreviria a dir, en molts d’altres entrenadors nacionals -com ho va assolir Aíto en el seu moment- al veure amb l’agressivitat que defensa i ataca el Manresa, però especialment, per com segueix fent-ho sigui quin sigui el resultat a cada quart, o millor encara, com han seguit fent-ho perdent partit rere partit.

Sempre he estat plenament convençut que els verbs “creure” i “crear” estan entrelligats, és a dir, si vols crear -el que sigui- hi has de creure, doncs si ho fas per copiar a un altre o senzillament perquè és tendència en el teu sector, no tindràs èxit. Si analitzéssim alguns entrenadors -inclosos alguns que han estat ajudants d’ells- que han volgut jugar com els equips dirigits per n’Aíto o en Pedro, veurem que poc a poc han anat renunciant a assumir riscos.

Fem-nos aquesta reflexió: quan pots intentar que el teu equip jugui a un ritme alt de partit? La meva llista de respostes a continuació.
• Quan hi creus cegament
• Tens molta personalitat i transmets seguretat
• Metòdic treballant i conceptes molt clars
• Treballador a mig i llarg termini, fugint del curt
• Si tens clar que les figuretes són pel pessebre, no per una pista de bàsquet
• Si assumeixes que perdràs més pilotes i fallaràs més tirs que altres equips
• Si entrenes formació

I ara, us convido a fer una altra reflexió: quan no hauries ni d’intentar-ho?
• Quan és tendència, però tu no hi creus
• Si no gestiones bé la pressió de la directiva, la premsa o el públic
• Si ets més tàctic que tècnic
• Si ets dels que indica al teu base, a cada atac, quin sistema jugar
• Si ets dels que fa canvis per arriscar un passe o un tir

Com a resum de totes elles, diria que si t’agrada el bàsquet control, n’hi ho provis o cada vegada estaràs més lluny d’allò que persegueixes.

Dos dels aspectes diferencials entre el Manresa d’en Pedro i el Cotonificio de l’Aíto és el tir de 3 i la versatilitat dels jugadors actuals. Aquest aspecte també diferencia els entrenadors actuals, entre els que permeten arribar en contraatac o transició i fent ús del tir de 3 -tot i no tenir bones opcions de rebot-, i els que no ho permeten, o només a algun jugador en concret. Penso que aquest detall ja indica molt el tarannà de l’entrenador i quina mena de ritme i control necessita ell sobre l’equip.

Vivim una època rica en informació i formació. L’scouting, l’estadística avançada i properament la incorporació de la IA ens donen moltes dades, però la clau és fer-ne un ús intel·ligent des de la vessant humana i no digital, el que en diríem fer-ne un bon ús. En aquest sentit, no hauríem de renunciar a res perquè a la cinquena jornada les dades no recolzin la nostra idea del joc. Cal temps per implementar nous conceptes, especialment quan no volem un equip previsible per les defenses i volem dotar el nostre equip de jugadors que llegeixin el joc i prenguin les millors i ràpides decisions.

A mi, m’agrada molt veure una defensa que provoca pèrdues i que transita ràpid cap a l’atac i que si té un avantatge, sigui de 2 o de 3 punts, l’aprofiti i finalitzi; entre altres motius, perquè molts jugadors que renuncien tirar als 6” -quan estaven lliurats- acaben tirant un tir forçat als 20”. Si a més hi afegeixes que aquestes accions fan aixecar el públic del seu seient…

Jo sempre hi he cregut, i tu?

Salut i bàsquet.
Xavi Bassas