La retribució en vers la motivació i altres aspectes

Tots hem escoltat sovint a un amic, company o familiar, expressions com “quina mandra anar a treballar”, “quines ganes que arribi el divendres”, “dilluns és el pitjor dia de la setmana” i d’altres de semblants que ens deixen entreveure que qui les diu no gaudeix amb la seva feina. Són persones que la feina no els motiva i l’entenen única i exclusivament com la manera de guanyar diners.

Aquesta situació està molt estesa. De fet, penso que s’ha convertit en un aspecte cultural que s’ha escampat i no diferencia entre capes socials. Només un percentatge petit de persones senten una atracció vital cap el que fan. Són aquelles persones que se senten motivades per anar a treballar i mostren afany per seguir creixent professionalment. Elles no senten aquesta mandra, ben al contrari.

Al món de l’empresa fa anys que es treballen aspectes socials per, si més no, mantenir la motivació dels professionals i que se sentin còmodes en el desenvolupament de les seves tasques i responsabilitats. Per exemple, amb horaris que ajudin en la conciliació familiar, activitats que afavoreixin la integració, la identificació i el sentiment de pertinença, el treball en equip, l’assumpció de noves responsabilitats o lideratges i un llarg etcètera que també inclou qüestions de caràcter econòmic. En aquest sentit, a nivell econòmic, moltes companyies han introduït retribucions variables en molts dels seus departaments, unes lligades a resultats individuals i d’altres lligades a objectius globals. Les empreses que han seguit una estratègia que integra aspectes de caire social amb aspectes qualitatius i quantitatius, han assolit major productivitat i rendibilitat.

Entenem per aspectes qualitatius aquells que es poden valorar des de la perspectiva de com i què fem. Els aspectes quantitatius són el fruit final, els resultants del com i què.

En el bàsquet professional, i pel que fa als aspectes socials, un bon exemple és el que apliquen la majoria d’equips, que concentren les sessions de treball pels matins, deixant les tardes lliures per la conciliació familiar o per quelcom que es desitgi (temps per un mateix). És a dir, en principi, la part social l’hauríem de tenir solucionada amb aquesta i d’altres mesures, però el cert és que això no vol dir que el jugador sigui feliç en el club, que s’identifiqui amb els seus valors o que estigui motivat per assolir els objectius que des de l’entitat s’hagin marcat.

Aquesta setmana he vist per televisió el reportatge de Sebas Saiz on explica la seva trajectòria i valentia per anar a “guanyar-se la vida” fora d’Espanya -aquests darrers anys al Japó-. Em va agradar força, i destacaria la claredat amb que s’exposa i el sentiment d’estima i protecció que té envers la seva família. La contradicció arriba quan diu -amb to pejoratiu- per defendre el producte nacional, que a l’ACB els jugadors americans fitxen, recullen el màxim de diners i marxen sense més. Segur que si ho analitza, veurà que ell està fent el mateix a terres nipones, si més no, així es desprèn de les seves declaracions.

Constatant que a la majoria d’equips professionals, la presència del jugador nacional és molt petita -que siguin importants encara ho és més- i assumint que això no canviarà, potser cal plantejar-se un canvi d’estratègia (canvi de paradigma, en diria) a l’hora de signar contractes si no volem trobar-nos a final de temporada amb jugadors que deixen de competir perquè ja no s’hi juguen res i estan més pendents de comprar el vol de tornada que de competir al més alt nivell fins al darrer partit.

I en aquest punt és on crec que la gestió dels clubs de bàsquet professional s’haurien d’apropar a les empreses, introduint retribucions variables, al marge de les primes que ja existeixen, per assolir títols o classificacions, per jugar Copa del Rey, Play Offs…

L’èxit d’aquesta operativa vindrà donada per la idoneïtat dels objectius marcats (aspectes qualitatius), tant els individuals com els de grup, més que no pas la quantitat (aspectes quantitatius). La retribució podria ser més o menys alta segons la importància que li donem i la influència en el grup, no només en el resultat final del partit sinó en la manera que volem que jugui el primer equip del nostre club.

Si jo fos el responsable m’agradaria retribuir a partir de:

• Assistències per partit
• Rebots, tant defensius com ofensius
• Pilotes recuperades
• Percentatges de tir (amb un mínim de punts)
• Amb el +- tant en partits guanyats com perduts

A partir d’establir un mínim de partits guanyats per competició, retribuiria econòmicament al grup per partits guanyats.

Creieu que amb aquestes mesures pujaria la competitivitat en moments de la temporada on hi ha equips que no s’hi juguen res? Milloraria la imatge d’aquests equips? Augmentaria la satisfacció dels afeccionats?

Com sempre s’ha dit, qui no arrisca… no pisca.

I tu, què en penses?

Salut i bàsquet.
Xavi Bassas