Roger Grimau

L’any 1995, jo exercia de director tècnic del Sant Josep de Badalona i vaig anar a la pista del Grup Barna a veure un jugador molt gran físicament en el seu darrer any de cadet. Aquell jugador, tot i ser el germà d’en Sergi Grimau, no havia cridat l’atenció dels equips grans. Aquell jugador, avui és l’actual entrenador del primer equip del Barça, en Roger Grimau.

Aquell cadet, a mi em va encantar. El vam convidar a venir a la mítica i estimada pista del Centre Parroquial. Recordo que en un primer moment, li vaig trobar traces d’en Jofre Lleal i això em va motivar, vaig pensar, un altre repte interessant.

Quan el veia baixar per les escales fins a trepitjar el vell parquet, vaig pensar que tenia un cos molt prim i esquinçat, amb les espatlles tirades endavant que donaven la impressió de tenir encara uns braços més llargs del que ja els tenia. Semblava que les mans li tocaven els genolls, i aquell caminar sobre la planta exterior dels peus li feia una arcada a les cames que feia pensar que es mouria amb força dificultat.

En aquell moment, tots els entrenadors de la casa van pensar que en David Lizano -cap d’escouting en aquella època- i jo, ens havíem tornat boixos amb el fitxatge d’en Roger Grimau. Però tot va canviar en veure com aquell xavalet feia moure aquell cos amb una intensitat i intel·ligència poc habitual en els nanos de la seva generació.

Aprofitant-nos de la normativa, vam fer un júnior B -tots de primer any- que podia competir a Preferent portant a la samarreta el nom de Dosa (Salesians de Badalona). Aquell equip girava al voltant d’en Roger i, amb el temps, s’ha demostrat que va estar una de les millors decisions presses per la seva correcte evolució.

En aquell primer any vam aconseguir un jugador amb molts recursos ofensius, amb gran capacitat per desbordar en l’1c1, d’anar al rebot, de passar, de fer un bon ús de les mans. En definitiva, vam aconseguir un jugador amb gran coneixement del joc i de les seves pròpies habilitats i capacitats. Però per sobre de tot, el que vàrem descobrir va ser un líder.

El segon any a la casa va repetir a la categoria de júnior preferent, aquest cop amb la samarreta groc i lila. Vam començar les tres primeres jornades guanyant-ho tot, però amb en Roger fent poc treball defensiu i centrant-se en la gran capacitat que tenia per anotar. A la quarta jornada jugàvem al vell Congost i veient que començava amb poc  sacrifici al darrera vaig decidir castigar-lo jugant molt pocs minuts. Vam perdre el partit.

Quan va acabar el partit em va venir a demanar explicacions l’Antonio, el pare d’en Roger, del perquè el seu fill havia jugat tant poc i que a més aquell havia estat el motiu de perdre el partit. Li vaig explicar que la meva feina era a llarg termini i que si havíem de perdre aquell partit i guanyar al seu fill com a jugador complert, em semblava la millor decisió. En aquell moment no ho va entendre. Fa anys que ens tenim molta estima.

A l’entrenament del dilluns posterior al d’aquell partit, en Roger va venir a parlar amb mi i amb l’Albert Matamoros -entrenador ajudant- per dir-nos que no estava d’acord amb el seu pare, i que havia entès perfectament el missatge. En poques setmanes de treball excel·lent va començar a convertir-se en el millor defensor de la lliga júnior i ja va ser-ho a totes les categories on va jugar.  (Aquella temporada va ser el primer cop que va estar convocat amb la selecció catalana entrenada per Josep Bordas).

La temporada següent se’m va proposar entrenar el primer equip del Sant Josep, que estava vinculat amb la Penya -Francesc Cairó, com a General Manager, i Alfred Julbe, com a primer entrenador. Vaig acceptar i, evidentment, vaig pujar a en Roger. L’equip va fer la pre-temporada, vàrem jugar i guanyar el primer partit de la Lliga Catalana. Dues hores abans de començar el segon partit contra el Manresa de l’estimat Ricard Casas, em van comunicar que seria el meu darrer partit, que dilluns començaria a entrenar-los en Quim Costa. La decisió de la Penya, o un dels motius, es basava en que jo faria jugar més a en Grimau que a en Pacreu, el jugador a qui volien promocionar… En aquell meu últim partit, a la darrera jugada de la mitja part, traient de fons defensiu, dibuixo una jugada perquè l’acabi en Roger. Ho va fer amb un mate i corrents cap a la banqueta, em fot una abraçada i em diu “gràcies per tot”.

Us explico aquestes anècdotes per als que no coneixeu personalment a en Roger. Heu de saber que és un home que de jove ja era madur, honest, treballador, acostumat a superar reptes, agraït, intel·ligent, observador, dur quan ho ha de ser i receptiu quan ho creu convenient.

JUGADOR, ENTRENADOR I PERSONA

Coneixent-lo com a jugador, com a entrenador i com a persona, estic convençut que farà jugar el Barça amb aquestes premisses:

• Màxima intensitat al davant i al darrera, sense especular, arriscant al darrera amb moltes mans, defensant per fer perdre boles, per no deixar que l’atac tingui la iniciativa. En atac correran sempre per intentar anotar ràpid.
• Com a gran coneixedor del joc, en Roger farà que l’equip entengui que l’ordre i la disciplina són la clau per jugar ràpid. Tàcticament estarà molt treballat.
• Han construït un equip molt físic i versàtil però hi hauran, segur, els rols i les normes molt parlades i raonades.

GRAN JUGADOR, GRAN ENTRENADOR

Ahir no coincidia amb els que tenien dubtes d’ell com a jugador. Avui no coincideixo amb els que tenen dubtes d’ell com a entrenador. De fet, estic convençut de que la secció de bàsquet del FCB comença un nou cicle d’èxits. Aquests són els motius que em porten a creure-ho:

• Perquè en Roger Grimau coneix molt bé el club
• Per la seva personalitat, per com transmetrà al vestidor l’estima a uns colors, com exigirà compromís des de la seva alegria i agressivitat emotiva
• Perquè s’ha envoltat d’un staff de confiança i qualitat. En aquest sentit, cal ressaltar la incorporació de Carles Marco després de l’experiència aconseguida durant la darrera temporada a l’Eurolliga, a l’Estrella Roja, amb Ivanovic.
• Perquè a més, des del club han fitxat bé: jugadors reconeguts i que encaixen amb la manera d’entendre el joc que crec que vol en Roger en un procés de tres anys.

És evident que el Madrid amb Campazzo, Tavares i companyia fan molt de respecte, i que el nivell d’Eurolliga és brutal, però no tinc cap dubte que l’equip que el Barça està construint, entrenat pel Roger, ho competirà tot, i a la segona volta serà un espectacle veure’ls.

I tu, què en penses?

Salut i bàsquet.
Xavi Bassas

Fotografia: En Roger, al Junior A del Sant Josep de Badalona.