Un Base i un Pivot
El primer cop -fa mooolts anys- que em va tocar construir l’estructura d’un equip sènior, un bon amic i experimentat entrenador em va dir: “si vols entrenar un equip guanyador, no només un equip que competeixi bé, és a dir, si vols tenir èxit, centra’t en trobar un bon base i un bon pivot”.
I aquella filosofia segueix vigent a dia d’avui, només cal veure quins equips van arribar a la Final Four de l’Eurolliga a Kaunas, i qui la va guanyar.
El Real Madrid té el base amb més talent ofensiu, el que millor llegeix el joc, el que pren les millors decisions, el que fa bons als demés, aquella mena de bases generosos, que gaudeixen tant passant-la com anotant, amb recursos per finalitzar sota cistella o tirar de tres amb alts percentatges. Però sorprenentment, al marge de tot això que ja sabíem, Sergio Rodríguez va ser el que va arribar en millor estat de forma, mental i física.
Evidentment, Williams-Goss té capacitat i talent per anotar, amb gran capacitat per defendre l’1c1, que no té en Sergio, com també la té en Hanga, però ni l’un ni l’altre mostren quelcom vital en aquest joc: marcar el ritme de partit que l’interessi al teu equip i la capacitat de donar els passes adients al jugador en el moment i amb el timming adequat. No he pogut evitar aquests dies exaltar-me veient a bases -habitualment amb mals percentatges de tirs d3- no donant extrapass al tirador de l’equip lliure de marcatge.
A la final, Olympiacos va prioritzar donar-li més protagonisme a Walkup enlloc d’Sloukas, igual que va fer inicialment Chus Mateo amb Williams-Goss, enviant un clar missatge de la importància defensiva que li donaven al partit. Jo considero a Sloukas un dels millors bases d’Europa, però vaig tenir la sensació, a diferència del Chacho, que no es va sentir amb un rol important i no va entrar en ritme de partit.
I parlant de rols… reconec que no entenia, durant tota la temporada, de la poca presència en el joc del Chacho tant a la Lliga ACB com a l’Eurolliga. Si ha estat una estratègia de l’entrenador dels blancs, i si a més ha estat compartida amb el jugador per arribar a aquest moment de la temporada en aquest estat de forma, no tinc més que treure’m el barret i aplaudir-lo. Per contra, si ha estat un recurs sense planificació i acceptació del jugador, em quedaré curt amb qualsevol qualificatiu que pugui fer cap a la professionalitat d’aquest enorme jugador.
En el cas del pivot, parlar de Tavares i el seu rol és quasi insultant. No hi ha jugador més determinant en una pista de bàsquet. Ningú intimida com ell, i ha fet patir durant tota la temporada veure’l jugar tants minuts, ara sense Poirier i també abans quan hi era. Tampoc sé si formava part de l’estratègia de l’staff blanc però està clar que també els hi ha acabat sortint de meravella. Ha acabat empoderat, amb un físic i una confiança tremenda, diferencial.
Conscient que hi ha jugadors en 2, el 3 i el 4 -Vezenkov fa una gran final a l’alçada de la temporada- d’un nivell brutal, a l’ACB, a l’Eurolliga i en concret a aquesta F4, però la crua realitat és que qui l’ha guanyada és qui ha tingut el base que fa més de base i el pivot que fa més de pivot “a la antigua usanza”.
Per pensar-hi, no?
Salut i bàsquet.
Xavi Bassas
