Sobre els jugadors nacionalitzats a les seleccions

Aquest estiu a l’Estat espanyol es va generar molt de rebombori quan el president de la Federación Española de Baloncesto va comunicar que Lorenzo D’Ontez Brown es nacionalitzaria espanyol. El jugador és nascut als Estats Units i va ser entrenat pel seleccionador Sergio Scariolo a Toronto la temporada 2018-19.

I què vol dir nacionalitzar-se espanyol? Doncs que a partir del moment que s’aprova en el Consejo de Ministros i es penja al Boletín Oficial del Estado (BOE), la persona en qüestió passa a tenir tots els mateixos drets i deures que qualsevol persona nascuda a l’Estat espanyol, entre ells poder ser escollit per jugar a la selecció nacional.
Es fa difícil d’entendre perquè aquest rebombori tenint en compte que abans d’ell hi havien hagut molts altres casos, com els de Brabender, Luyk, De la Cruz, Sibilio, Biriukov, Ibaka, Mirotic o Mike Smith. I siguem clars: s’entengui o no, t’agradi o no, ho comparteixis o no, la llei ho permet. Res a dir.

No però sí, sí però no

El que per a mi no té cap ni peus és el posicionament d’alguns, el d’aquells que van omplir les xarxes socials i les tertúlies de renecs i aixecades de veu en contra d’aquesta nacionalització, del seleccionador i d’en Jorge Garbajosa. Els mateixos que, després de l’èxit assolit per la selecció, han callat, i amb el seu silenci han enviat un missatge clar a la FEB: el que volen és guanyar.
Al marge de les opinions dels uns i dels altres, de declaracions més o menys afortunades, considero que abans de fer valoracions ens hauríem de preguntar quin és l’objectiu i què se n’espera d’una selecció nacional.

Quina és l’essència d’una selecció nacional?

Ara mateix, em vénen els següents cinc punts al cap, que podrien convertir-se en models diferents de construcció d’una selecció nacional. Deixeu-me que faci, com sempre, la meva llista:

1. Representació nacional. Identificació amb un himne i una bandera, amb una manera de ser i de fer. Aleshores no hi ha espai ni per jugadors nacionalitzats, ni seleccionadors, ni personal de l’equip tècnic que no hagin nascut al país representat.
2. Que sigui un mirall de l’Estat i la societat que representa. En aquest cas, hi cap qualsevol nacionalitat com passa a l’ACB, tant a la pista com a la banqueta. En aquest cas, potser hauríem de definir la quantitat de jugadors permesos.
3. Que l’únic objectiu sigui guanyar. Seria una “barra lliure”, on la pregunta a fer-se seria, qui posa els límits ?
4. Repetir el model d’èxit de les seleccions en categories de formació.
5. Potenciar al jugador nacional com abanderat del significat de país i expressió de la seva capacitat en aquest esport.

Quan discrepar és un problema

Per a mi, tots cinc són legítims, tant o més que qualsevol que se us acudeixi afegir. I aquesta legitimitat també ha de garantir qualsevol parer expressat per jugadors, entrenadors i aficionats sobre el seu acord o desacord, sense que ningú se’ls llenci a sobre o inclús arribin a ser descartats per la seva opinió.

Si ens identifiquem en un dels cinc punts esmentats, o qualsevol altre que hi vulgueu afegir, tindrem més fàcil saber quin és el model de selecció que ens agradaria a cadascú de nosaltres i opinar així amb raonaments fonamentats, més racionals i menys viscerals, sobre si estem d’acord o no en que hi hagi jugadors nacionalitzats.

Jo em mullaré. El meu model seria complir amb el punt 5, és a dir, que no es poguessin aportar jugadors “nacionalitzats” a les seleccions.

I recorda: el problema no és discrepar, el problema està en que discrepar sigui un problema.

Tu què hi penses?

Salut i bàsquet.
Xavi Bassas