Les nenes i els nens, tenen motius i estan motivats per jugar a bàsquet?

En el nostre país, el futbol és l’esport majoritari tant en número de practicants com en seguidors. Quan decideixes jugar a bàsquet el primer que cal assumir és que estimes un esport que moltíssima gent mai no ha vist un partit sencer, molts d’altres que mai han fet una cistella i molts més no han tingut el plaer de sentir el xiular de la xarxa.

Tot i aquesta realitat, els bojos de la pilota taronja som molts, i els motius pels quals un dia, de ben joves, vam decidir practicar aquest esport, són diversos. A mi em vénen al cap els següents:

1. Tradició familiar. L’avi, ton pare o ta mare, el germà o germana, jugaven…
2. Esport majoritari a l’escola. Cistelles al pati, el teu grup d’amics hi juguen…
3. Tradició local. Poble, ciutat o país amb molta tradició… o sense equip de futbol a la màxima categoria.
4. Per qüestions físiques. Fonamentalment, el fet de ser molt alt…

Segur que podríem afegir-ne altres motius, com el desig de tenir èxit, voler guanyar diners, integrar-te en un esport d’equip, apuntar-te a l’extra escolar que menys et desagrada, etc., però crec que les quatre enumerades eren molt evidents fa força anys i segueixen sent-ho actualment.

Motius i motivació
Si acceptem que hi trobaríem poques diferències entre els motius d’abans i els d’ara, on rau la diferència entre l’ahir i l’avui? Pot ser en el grau de motivació que tenen avui en dia les nenes i els nens? Perquè al motiu cal sumar-hi la motivació.

Vivim en una societat en la que tots tenim un excés d’oferta d’oci, i a més a un cost molt baix, especialment els adolescents. En part, això fa que el bàsquet hagi deixat de ser tan atractiu per a ells: per què han de fer tants esforços per arribar a competir quan ho poden fer jugant des del sofà de casa amb “la play”, contra gent de tot el món?

La meva generació passàvem moltes hores jugant al carrer i, si no teníem una cistella a prop, fèiem servir les plaques de gual a un costat i a l’altre per improvisar partidets. Siguem conscients, això ara és impensable perquè tenen una pantalla de 65’’ amb unes imatges i ambientacions molt més atractives. Podem lluitar contra això? No.

Des de ja fa uns anys, i més des de la pandèmia, que comencem a tenir problemes per estructurar equips, segons a quines categories i clubs. I equips complerts al setembre que quan arriba la temporada d’esquí comença a minvar la presència d’alguns jugadors o jugadores. Siguem realistes, tenim als adolescents poc motivats i compromesos, i a pares molt condescendents amb els seus fills. Per exemple, veure un nen o una nena doblant entrenament és cada cop menys freqüent.

Si el món canvia…
Si analitzem la societat actual, ens agradi o no, és una societat competitiva i enfocada als resultats “a curt termini”, a la satisfacció immediata i al mínim esforç. Tot ha de ser ara i a un “clic”. Capgirar aquesta situació sembla, si més no, fora del nostre abast, però… I si en lloc d’intentar canviar l’impossible ens canviem nosaltres? Ens reinventem? Ens cal plantejar-nos què els pot motivar. Per exemple, se m’acut que els clubs i les escoles podrien:

• Fer més atractius els patis, els pavellons… amb imatges de jugades i jugadors que estimulin als nens i les nenes i els vulguin emular. Qui pugui que col·loqui pantalles!
• Sortir de la rigidesa habitual dels entrenaments, més enfocats al “divertimento”, tothom amb una pilota a les mans, introduir una part més lúdica…
• Generar competicions diverses entre tots els equips del club, de tirs d2, d3, tirs lliures, amb premis i reconeixement.
• Implicar a les famílies convidant-los 1 cop al mes a baixar a pista i fer partits on participin familiars, jugadors, jugadores i entrenadors.
• Entrenadors ajudants amb tauletes gravant per després corregir amb imatges, que es vegin i que apreciïn que podem cobrir la vessant lúdica i alhora ser molt professionals.
• Veure tots junts partits de play-off, copes del rei i reina, finals Eurolliga a pantalles instal·lades als patis i pavellons.
• Crear ambients amb molta càrrega motivacional i emocional a la pista, a les graderies, als vestidors, a l’abans, el durant i el després de cada partit.
• Convertir el joc en espectacle, pels qui juguen i competeixen i pels qui els acompanyen.

Per altra banda i per capgirar l’actual realitat, també crec que les federacions haurien de replantejar-se les competicions:

• Reduir número d’equips a les lligues
• Competicions curtes i igualades
• Fases d’ascens i descens (però no al mes d’agost)
• Crear nova lliga competitiva entre júnior i sènior
• Obrir un espai on es pengin les millors jugades de qualsevol competició
• Introduir normes que facin el joc més ràpid i espectacular

Conclusió
Els darrers anys m’ha sorprès la quantitat de jugadors i famílies que venien al bàsquet només el dia del seu partit, que no coneixien ni les estrelles de la NBA, l’Eurolliga ni tampoc de l’ACB.

Vist tot l’anterior, se’m confirma que les coses han canviat, com a mínim en la manera de fer i en la manera en que les nostres nenes, nens i jovent viuen el seu temps d’oci. Per tant, també en la seva manera d’endinsar-se en el món de l’esport, en general, i en del bàsquet, en particular.

La conclusió que en trec és que, o canviem l’oferta i la manera d’oferir-la, o el problema que ara molts comencem a detectar i exposar, només farà que créixer i complicar-se.

I vosaltres, què en penseu?

Gràcies per llegir-me.

Salut i Bàsquet.
Xavi Bassas