Vénen canvis, i no només geopolítics

Sempre m’he sentit còmode amb la gent “que toca de peus a terra”, amb les persones, empreses, clubs o entitats, que són conscients de les seves limitacions, però que això no els impedeix renunciar a intentar assolir, dia a dia, objectius ambiciosos. M’agrada perquè ho fan “sense estirar més el braç que la màniga”, gaudint del camí i valorant l’esforç de les persones que formen part del grup, de tot l’equip de treball.

Probablement per aquest motiu, els darrers anys segueixo amb certa admiració el @BasquetManresa. Tinc la sensació que els directius d’aquest club van entendre que l’estratègia passava per controlar les despeses, apostar per donar la responsabilitat esportiva a @pedroma2014, i que ell marqués una filosofia i metodologia de joc basada en fitxar jugadors amb capacitat i talent, però que no hagin explotat (baix cost).

És molt difícil trobar un entrenador amb el talent i la personalitat del Pedro, que assoleixi que els seus equips siguin fàcilment identificables. Tenen el seu segell. I el Baxi Manresa se l’ha fet seu, donant continuïtat en la direcció esportiva a Xevi Pujol i, aquesta temporada, fitxant a Diego Ocampo, mateixa manera d’entendre el joc, amb personalitat, amb les idees clares però sense el reconeixement que té el Pedro… i aquí és on es posa a prova la claredat i força d’un director esportiu, que quan vinguin els mals moments i les derrotes (que vindran), es mantingui i es reforci la figura del Diego per sobre dels resultats, d’algun o alguns jugadors, de la junta, de l’aficionat o de la premsa.

Quan superes aquesta fase és quan es comencen a consolidar els projectes a mig i llarg termini, quan els dots de personalitat i solidesa, és quan tothom gaudeix del camí, quan tothom s’implica, quan el pressupost i la realitat van de la mà perquè no hi ha despeses extraordinàries amb les que no comptaves, perquè tothom entén que perdre és una part d’aquest business i l’única cosa que no és negociable és la lluita i el treball per assolir els objectius.

De la mateixa manera que les derrotes no t’han tornat boig, les victòries com la del dia 2, 109-69 contra Unicaja, no t’han de desviar de qui ets i quin és el teu camí.

Per altre banda, no m’agrada el model de negoci de les seccions de bàsquet dels clubs de futbol, ni dels clubs que pertanyen a un sol propietari. Tant els uns com els altres volen demostrar qui la té més llarga, bàsicament perquè no són negocis, perquè les comptes de resultats diuen clarament que no són empreses viables.

Aquesta tendència està començant a canviar en els clubs d’Europa, on han començat a entrar grups inversors forts que evidentment tenen clar que invertir en esport fa que les seves companyies guanyin valor, però sempre i quan els hi doni beneficis. Això obligarà a polítiques de club esportiu, de millora de la gestió, i hauria de ser una oportunitat pels clubs que treballin bé la cantera. Perquè segur que els equips jurídics d’aquests grups inversors, on els clubs en el seu DAFO veuen una debilitat i amenaça en la marxa de joves a les universitats americanes, ells hi veuran una gran oportunitat.

Vénen canvis, i no només geopolítics. Els models actuals dels clubs d’elit no s’aguanten, les pèrdues acumulades any rere any i els apalancaments financers no són assumibles. I com sempre, qui tingui els professionals més ben preparats i amb capacitat d’avançar-se, en sortirà reforçat.