Tornarà Boza Maljkovic?

Al tancament de la jornada 18 de la Liga Endesa a la banqueta de Río Breogán, Bàsquet Girona i MoraBanc Andorra, el seu màxim responsable no era el mateix que va començar la lliga, és a dir, el primer entrenador havia estat destituït per les derrotes acumulades.

Des de la distància és difícil saber si ells eren els responsables, o si ho eren els mànagers dels seus clubs, o si ho era el president o la junta directiva -segons l’estructura. En tot cas, és evident i recurrent en la història del nostre esport que si els resultats, valorats per victòries / derrotes, no acompanyen, el primer entrenador és destituït.

Entrenar a la lliga ACB comporta un alt coneixement tàctic i tècnic d’aquest joc, coneixement de la lliga en concret i la capacitat de gestionar egos i emocions. A més, també cal estar preparat per conviure amb la pressió que suposa que la teva feina no depèn de com ho facis sinó que en última instància depèn dels resultats que n’obtingui el teu equip d’aquesta tasca.

Els motius pel qual un equip no guanya poden ser molts, des de mala química en el vestidor o que el jugador “estrella” no s’entén amb l’entrenador, passant per una mala planificació, lesions de jugadors importants i una llista molt més llarga. Però l’article d’avui el vull centrar en l’estil de joc, en la filosofia a seguir a pista.

En el bàsquet com a la vida, estem amb més o menys consciència, arrossegats per “modes” o “tendències” que anem adaptant amb millor o pitjor disposició. Per exemple, anar a córrer, en el vestir, l’alimentació, el tipus de telèfon, de cotxe o de qualsevol hàbit que actualment tenim adquirit i que mai pensàvem que incorporaríem, o en algun cas que mai tornaríem a fer.

El fet és que ens agradi o hi creiem més o menys, la majoria dels humans acabem caient en les tendències del moment per no ser assenyalats com a antiquats o caparruts, o en molts casos perquè no diguin que no ho fas perquè no tens prou capacitat, talent o coneixements per fer-ho.

En el bàsquet europeu hi ha actualment una tendència a jugar més agressiu cap a cistella en els primers segons de l’atac, sigui per finalitzar en tirs de 2 o de 3 punts, augmentant la quantitat d’atacs per partit, i acabar “teòricament” amb marcadors molt alts. Tampoc tinc la intenció d’entrar en aquest article en l’estadística avançada, però el cert és que a l’acabar la jornada18 els números són clars: el Valencia tenia un 37% en tirs de 3 vs un 33’3% els equips de la part baixa, un 58% vs el 52’7% en tirs de 2, 26 vs 22 rebots… I això em porta a moltes reflexions, però especialment ho centraria amb dues, perfils d’entrenadors i tipologies de jugadors.

Per poder fer que els teus equips juguin seguint aquesta tendència has de ser un entrenador amb una forta personalitat i molt de crèdit, doncs has de ser capaç d’assolir un ritme d’entrenament molt alt, que amb la quantitat de partits que es juguen, pocs ho aconsegueixen. Si a més li afegeixes que mai ha format part del teu ADN, a la que comenci el run run a les grades i als despatxos del teu club, pot ser una reacció lògica renunciar a aquest estil.

Als anys 90 els equips balcànics van cridar l’atenció de tota Europa configurant les seves plantilles amb jugadors molt grans i versàtils, incorporant un ritme molt alt i amb rotacions, fins aleshores mai vistes. La Yugoplastika seria l’exemple més clar, i l’equip que va causar l’admiració de tots i al que tothom tenia com a referent i model a intentar seguir. No sé si podríem comparar aquell moment de canvi en el nostre esport però sí que em sembla evident que hi ha algunes similituds.

Els problemes, les desgràcies, les derrotes… t’obliguen a reinventar-te, a modificar quelcom del que estàs fent, com van fer varis equips fitxant l’anti-Tavares per intentar frenar la supremacia del Madrid, o com va fer Boza Maljkovic al 1993 dirigint al Limoges i guanyar-li la Copa d’Europa, anant a contracorrent del que el públic demanava, avorrint-nos a tots els que ens agrada el joc ràpid però fent de David vs Goliat i assolint el que tots els clubs i aficions volen: guanyar.

I en aquest moment de lluites d’estil de joc però també de lluitar pel seu lloc de treball, ningú podria tirar en cara a cap entrenador que plantegés una estratègia tipus Limoges.

A mi no m’agradaria, però jo no estic de moda… I li he preguntat a la IA -que és el que fem a totes les empreses- si seria convenient reprendre el model de joc de Bozidar Maljkovic en els equips de la part baixa de la Liga Endesa. La seva resposta ha estat: “Sí, puede ser un buen punto de partida. El Limoges de Maljkovic dominava el ritmo y minimizaba los tiros, forzando a rivales más fuertes a jugar a pocos puntos. Hoy, un enfoque similar -defensa intensa, ataques largos y cuidadosos- podría neutralitzar la superioridad individual de los grandes, aunque habría que adaptarlo a las nuevas reglas y mayor velocidad del juego.”

I tu què en penses?

Salut i bàsquet.

Xavi Bassas