PIONIR, STARK ARENA

Amb poc espai de temps he pogut estar al Palau Olímpic de Badalona veient la Copa del Rey, i al Pionir de Belgrad veient l’Estrella Roja contra Anadolus Efes, de l’Eurolliga. En els dos esdeveniments he estat acompanyat del meu fill Pol, i els dos vam coincidir que tot i l’ambient a Badalona -que com sempre a la Copa, va ser molt especial-, no és comparable al que vam viure al Pionir.

Els meus amics i familiars em diuen que estic malalt perquè m’agrada arribar als pavellons una hora abans per veure les rutines individuals d’escalfament i la roda d’equip d’abans de començar el partit. Trobo que diu molt de la professionalitat del jugador, del staff, i molts cops de l’estat anímic del grup, o almenys a mi m’ho sembla.

Doncs al Pionir, 1:30h abans de començar el partit, aquest vell i tronat estadi, estava gairebé ple d’aficionats drets cridant, cantant, saltant i aplaudint cada cop que un jugador o un membre del staff trepitjava el parquet. I això va continuar durant tot el partit i aproximadament mitja hora després de que s’acabés. Impressionant! Per molts vídeos que us passés no us podeu fer la idea del que representa viure un partit allà…Hauria de ser visita obligada pels amants d’aquest joc.

Mentre estava gaudint d’aquell espectacle, em preguntava com podia ser que jo i el meu fill compartíssim la passió pel mateix esport amb tota aquella gent i expressar-ho de manera tan diferent, nosaltres d’una manera discreta i ells tan passional, fins i tot agressiva. Probablement sigui per un tema cultural. Nosaltres venim d’una societat acomodada i ells de la cultura de la guerra, una guerra relativament recent que els ha hagut de marcar en com s’expressen en la tristor i en l’alegria, com és aquest cas.

Aquest pavelló ple, aquesta manera de viure-ho, aquest ambient colossal de ben segur impacta en l’estat anímic i emocional dels qui són a pista i, en conseqüència, condiciona joc i persones. Això ho fa sobre els jugadors -Campazzo vibrava amb la passió que li transmetia l’entorn i el portava a fer un +30v-, i sobre tècnics i àrbitres -Ataman el fan fora per fer el que fa quasi sempre…-. De fet crec, fins i tot, que aquest “estil” ha d’afavorir l’interès i la participació d’empreses i organitzacions en l’esponsorització i els patrocinis del club.

Els tres dies a Belgrad, (Beograd, la ciutat blanca, en serbi) m’han servit per confirmar que els entrenadors ajudants dels clubs que competeixen a l’Eurolliga -o qualsevol competició europea- no tenen vida social, que enllacen anàlisis i talls de vídeos del partit entre setmana amb el del cap de setmana, i a darrera hora els vídeos individuals dels jugadors que per sorpresa tàctica o substitució per lesió entren convocats (plantilles de 15 jugadors). Tota la meva admiració per la seva tasca, molt diferent a la que feien fa 20 anys.

Mentre escrivia aquest darrer paràgraf pensava que avui jo no seria un bon entrenador ajudant i m’han vingut un munt d’idees al voltant d’aquesta figura, així que en faré un article. Però si que vull fer referència que en aquest viatge vaig viure i veure la gegantina tasca d’en Carles Marco (Markovic) a les oficines i a casa seva. Però el que més em va agradar era que, al Pionir, tant en l’escalfament individualitzat com en el transcurs del partit, inclosos els moments més calents, els jugadors importants de l’equip se l’escoltaven amb atenció i el miraven als ulls, detall clau per confirmar que valoren molt la seva aportació. A mi, aquest petit-gran detall em va fer molt feliç.