La tendència en la defensa dels blocs

Entre els equips d’elit trobem moltes diferències i evidentment la que més condiciona és el pressupost. Sempre ha estat així, sigui perquè ets un club de futbol, perquè tens un “mecenes” al darrera (o al davant), o perquè tens unes institucions al costat amb molt de potencial. El cert és que aquestes diferències fan molt difícil imaginar que un club amb pressupost de mitja taula de l’ACB pugui competir a la Eurolliga.

Si col·loquéssim davant d’una pantalla una persona que no entengui de bàsquet i li poséssim alhora un partit d’ACB, un de Champions League, un d’Eurocup i un altre d’Eurolliga i li demanéssim quines diferències hi veu, segur que ràpidament en diria dues que diferencien la Eurolliga de les altres tres: l’assistència de públic i el físic dels jugadors.

Si davant de la mateixa pantalla hi col·loquem algú que hi entengui quelcom més del joc, apreciaria igualment aquests dos aspectes i afegiria que ofensivament juguen sistemes molt similars -amb diferents resultats- però que en defensa hi veu un aspecte també diferencial: la defensa de canvis a tots els blocs, tant els directes com els indirectes, els executen amb “switch”.

Especialment a la darrera temporada de la Eurolliga era habitual veure partits d’equips que estaven gairebé els 40’ canviant a tot, veient bases defensant dins de la pintura, pivots defensant escoltes amb gran capacitat en l’1c1 o alers tiradors… i la veritat és que al principi els feia guanyar partits, però a la que els entrenadors van haver de dedicar-hi temps a plantejar atacs contra aquestes defenses, obrint el camp i generant espais, la presència d’aquesta defensa ha anat minvant.

I jo me n’alegro que aquesta temporada la presència d’aquesta defensa hagi baixat. De fet, a mi sempre m’havia agradat poder tenir als meus equips 5 jugadors que poguessin jugar a canvis en moments determinats del partit per poder canviar el ritme i dotar al meu equip d’una agressivitat que és gairebé impossible mantenir durant 40’.

L’altre motiu pel qual no m’agradava veure tants equips i tants minuts jugant “switch” és perquè rebaixes temps a treballar tècnica i tàcticament molts aspectes d’aquest joc que obliguen als jugadors a pensar -jo segueixo pensant que futbol amb el peu, handbol amb la mà i bàsquet amb el cap- en moltes més variables defensives, ajudes i rotacions.

Per a mi, un equip que hi dedica moltes hores a treballar la defensa dels blocs directes a saltar amb el pivot agressiu “show”, o fent 2c1 “trap”, o negant el bloc  “blue”, “ice” o “drop” , o amb el pivot ensorrat “flat”, o amb el pivot empenyent “push”, serà un equip molt més treballat, amb uns jugadors entrenats a pensar i decidir què cal fer en diverses situacions del joc, i això li donarà una riquesa al meu entendre imprescindible.

En el món dels negocis es diu que els fundadors de les companyies d’èxit acostumen a ser gent provinents d’un món humil i que han hagut de desenvolupar tots els sentits per fer-se un lloc, que els seus fills tenen millor formació i han aconseguit mantenir l’empresa del pare però que els nets que han nascut i viscut en l’opulència, tot i tenir màsters en les millors universitats, no tenen la capacitat de sacrifici necessària per mantenir l’empresa que l’avi va crear.

L’aparent “no obligació” del net del fundador a no pensar perquè ja li han donat tot mastegat o les solucions fàcils, els automatismes i el recurs físic del jugador defensant els blocs potser no tenen res a veure, o potser que si….

I tu, què en penses?

Salut i bàsquet.

Xavi Bassas