La passada

Tinc una estima personal i una admiració professional pel Pedro Martínez i pel Txus Vidorreta. Per a mi, en aquests moments, ells dos són els exponents més visibles de les dues clares tendències d’entendre el joc.

En un extrem ens trobem equips que:

• Volen jugar al màxim de possessions possibles perquè han descobert quelcom inaudit fins ara: que inclòs tenint pitjor percentatge d’encert, si tens moltes més possessions que el teu rival, pots guanyar el partit.
• Intenten dominar el rebot defensiu per poder fer transicions ràpides i poder finalitzar en els primers segons quan la defensa encara no està organitzada.
• S’està normalitzant a diversos equips europeus el fet de treure de fons i trobar una línia de passada ràpida després de bàsquet. A l’ACB, també des de les bandes si ningú del públic l’ha tocat.
• Molts més tirs de 3 arribant.
• Menys utilització dels blocs directes, i els que es fan són amb més continuacions cap a la línia de 3 punts que cap a la pintura. Els repics brillen per la seva absència.
• Estructures d’equip amb jugadors atlètics i amb capacitat de tirar de 3, absència del “5 clàssic” substituïts per 4 físics capaços de defendre pivots potents. Menys joc a la pintura, poc joc d’esquena a cistella.
• Ha crescut moltíssim la importància del rebot ofensiu en dibuixos d’atac, amb 4 o 5 oberts, tenir jugadors amb instint de rebot ofensiu és clau. Bloquejar el rebot dins la zona és un hàbit incorporat inclús en els jugadors exteriors, fer-ho a 6’75 requereix molta concentració.
• Tirs de 3 punts després de rebot ofensiu és un altre dels canvis que els entrenadors que volen que els seus equips juguin a molts atacs, i marcadors alts, estan incorporant amb molt bons resultats, com Valencia i París.

I a l’altra banda, equips que:

• Prioritzen el control del joc. Sistemes llargs i paciència per castigar l’error defensiu. Aquests equips entenen que pocs equips poden defendre 5 jugadors a gran nivell tota una possessió, i encara menys fer-ho durant tot el partit. La realitat ens diu però, que només Tenerife assoleix grans percentatges en els darrers segons de l’atac.
• Són obsessius a evitar pèrdues de pilota. Prefereixen renunciar a un contraatac abans d’assumir aquest risc. Necessiten controlar el ritme del partit.
• Tenen pivots grans amb capacitat de bloquejar directe (i indirecte) i continuar a pintura, de jugar d’esquena tant per finalitzar o per generar pels tiradors o pels jugadors que es mouen a l’esquena de les ajudes. Treballen bé enganyant i cridant l’atenció de les defenses fent blocs directes per continuar amb indirectes pels seus tiradors.
• Necessiten bases i escoltes que entenguin el joc, que siguin grans passadors i que generin especialment a partir del bloc directe i que tinguin la paciència per fer pics i repics fins a generar l’avantatge.
• Són molt ordenats en els espais i tenen moltes normes fora dels sistemes, el que fa que tothom sàpiga on anirà la passada en cada situació del joc, reduint les pèrdues i augmentant els percentatges de tir. Han de tenir jugadors que acceptin un rol de no tenir gaire estona la pilota a les mans, però que saben que els hi acabarà arribant si són disciplinats en la lectura del joc.

En aquest moment podem trobar equips que posicionaríem a un costat i l’altre d’aquestes dues tendències, i un grup més nombrós d’equips que intenten trobar un equilibri entre les dues posicions.

Us reconec que gaudeixo tant veient al València com al Tenerife. Valoro i agraeixo que tant el Txus com el Pedro, jugant amb filosofies de joc diverses, segueixin tots dos cuidant i mantenint la passió pel gest tècnic per excel·lència d’aquest joc, la passada.

I tu què en penses?

Salut i bàsquet.

Xavi Bassas