Fugida de talent… retorn d’ídols locals

En els darrers grups de debat que organitzen l’Eduard Portela i l’Àngel Palmi a la Federació Catalana de Bàsquet, en els quals hi participo, i també en diversos fòrums, plataformes o grups de WhatsApp d’amants de la pilota taronja, denoto una crispació i gairebé indignació pel fet que molts jugadors nacionals joves marxen a universitats americanes.

És cert que els de la meva generació sempre havíem defensat que els jugadors europeus havien de fer el salt als EUA després d’haver triomfat al nostre continent, i això implicava haver assolit títols amb els seus clubs. Però això seria tant com obviar que els temps han canviat, que la realitat del bàsquet i de la societat actual està molt allunyada de la dels anys 90.

Podem culpar, com fa la majoria, la cultura actual de la immediatesa, la manca de valors o la interiorització normalitzada del capitalisme en les nostres vides. Però la crua realitat és que, a la lliga ACB, el percentatge de jugadors nacionals és insignificant, i d’aquests, el nombre de jugadors joves és irrisori. A més, si aquest nombre el traduïm en els minuts de joc que representen, és per desmoralitzar qualsevol.

Així que us demano que feu el següent exercici: sou una família de classe mitjana (si és que encara existeix), el vostre fill té 17 anys, juga a júnior preferent sent un jugador important de la categoria, entrena algun o alguns dies amb el primer equip, però en el 5c5 gairebé ni entra. Com que entrenen al matí, no pot anar a l’institut; entrena amb professionals ben pagats, però ell no cobra i les bambes les han de comprar els seus pares.

De cop, un dia, us ve l’agent del vostre fill i us diu que el nano la propera temporada pot anar a una universitat americana, que busquen jugadors amb el seu perfil, que el segueixen des de fa un any i que tindrà un rol important —més un argument de venda que una realitat—, que guanyarà més diners que algun jugador professional del seu club actual, que li respectaran els horaris d’estudi i que, a més, ja no caldrà que a l’estiu l’envieu a estudiar i viure en anglès perquè ja ho tindrà inclòs en el pack de la propera temporada. No és just que li recriminem res ni al jugador ni a la família.

Fa temps que vaig en contra de tothom, però soc tossut i insisteixo: donem-li la volta. Hem de veure aquest canvi com una oportunitat. És cert que tenim i tindrem més fugida de talent, però si ho gestionem bé —és a dir, si hem cuidat bé el jugador i la família durant la seva estada al club i també estem a l’alçada en el moment de la seva sortida, acompanyant-los, a la llarga podem tenir retorn d’ídols locals.

Des del setembre m’és més senzill tenir adeptes a aquest plantejament, gràcies ni més ni menys que al meu estimat Ricard Rubio. I no per la seva carrera, que està a l’abast de molt pocs. En Ricky és el clar exemple d’ídol local que estima el club on es va formar, que el fa tornar a la seva essència i que aconsegueix que el soci se senti identificat. Al marge que sigui una estrella, això va molt més enllà. Va de pensar i parlar el mateix idioma, de saber què representa “el bressol del basquetbol”: la Rambla, el carrer del Mar, la Plana, l’enyorada pista del Sant Pep, la Gàbia a Canyadó i moltes més referències de la gent que estima el bàsquet i que ha nascut o s’ha format a Badalona.

Cada club, ciutat o país té la seva identitat i, si ho fem bé, molts jugadors, després de la seva “aventura americana” (amb més o menys èxit), voldran tornar per reconèixer aquell sentiment que els apropa als seus pares, germans, amics, entrenadors i a la gent que els va cuidar en la seva infantesa. Si més no, crec que val la pena intentar-ho i fugir d’aquesta incomprensió o emprenyament cap a algú que veu més futur lluny de casa, però que seria bo que marxés amb la sensació de tenir les portes obertes a la seva tornada.

Seria bo per als jugadors, per a les famílies, per als aficionats, pels clubs, pel bàsquet.

I tu què en penses?

Salut i bàsquet.

Xavi Bassas