Fer créixer jugadors per construir equips guanyadors

Els entrenadors anomenats “d’elit”, és a dir, els que entrenen i dirigeixen equips que competeixen a les màximes competicions d’Europa, tenen diverses formacions, filosofies i metodologies, però per tenir èxit, tots han de tenir un comú denominador: que el propietari, president, director esportiu o equip directiu de torn, li doni el màxim suport i se senti fort davant dels jugadors, la premsa i els aficionats.

Aquest fet és bàsic per poder treballar a mitjà i llarg termini i portar a terme la seva manera d’entendre el joc, i especialment quan hi ha derrotes, poder seguir treballant sense sortir-se del pla inicial, sense veure’s condicionat per la pressió dels resultats immediats.

En l’ampli ventall d’entrenadors hi ha els que destaquen per ser molt tàctics, els que tenen molta incidència en el partit, els que la tenen en el treball diari, els que dominen la gestió del grup, els que donen molta importància a la relació amb la premsa, amb els àrbitres o amb els aficionats…

A mi personalment m’agraden els que jo anomeno “escola Aíto”. Sí, tinc debilitat pels entrenadors que destaquen pel treball diari en la millora individual del jugador, que després posaran al servei de l’equip.

De la mateixa manera que puc certificar que les empreses només poden créixer si creixen individualment les persones que hi treballen, crec que en els equips passa exactament el mateix. És igual si tens un bon producte, un bon màrqueting, unes bones instal·lacions i una gran història, que si el personal que tens no evoluciona, deixaràs de tenir èxit. Aplica-ho a qualsevol negoci (bàsquet d’elit inclòs) i veuràs que sempre és així.

Evidentment que dono importància a la gestió emocional i a la tàctica d’equip, el que dic és que si aquests valors no van acompanyats d’un treball de millora de la tècnica i la tàctica individual, així com d’un treball físic personalitzat, les possibilitats d’èxit són percentualment molt més baixes.

A més, aquest aspecte agafa més importància quan jugues contra equips de “la teva lliga”, és a dir, pressupostos i nivells de jugadors similars, on el treball de l’entrenador marca la diferència en els resultats amb el pas del temps.

Encertadament o no… això ho deixo a decisió de cadascú, el temps que dediquen els equips tècnics a fer scouting dels seus contrincants és enorme, un mínim de dos entrenadors fent muntatge de vídeos i moltes estones de pista per explicar com defensar-ho. I en aquest punt és on gaudeixo més veient els jugadors entrenats pels entrenadors de “l’escola Aíto”, que han millorat en la presa de decisions, tenen una bona lectura de la defensa i saben sortir-se dels “sistemes” i treure avantatges a les defenses previsibles. Aquest fet es fa molt evident en els moments de partit on l’atac s’encalla.

M’encanten aquests entrenadors que deixen llibertat als seus jugadors per prendre decisions a la pista, és com l’empresari que delega perquè sap que estan preparats per fer-ho, i no para de formar-los perquè evolucionin i cada dia estiguin més preparats per prendre millors decisions que aniran en benefici del grup.

Molts entrenadors intenten sorprendre, incorporant un nou moviment en atac després de temps mort, i és freqüent veure que no finalitza positivament perquè molts jugadors no saben llegir la defensa si aquesta s’ha anticipat al moviment. Hi ha un dèficit de tàctica individual. Com a entrenador arribo a l’èxtasi quan els jugadors improvisen un 2c1 en defensa i la resta fan les rotacions adients. Però és tan difícil de veure…

Un dels arguments d’alguns entrenadors per no fer aquest treball és el temps… i és cert que el calendari és de bojos i que els equips que juguen competició europea tenen un dèficit d’entrenaments, però l’experiència em diu que quan el nostre argument és que no tenim temps per fer quelcom, el que estem dient és que allò que estem deixant de fer no ho considerem prioritari.

De la mateixa manera que estic convençut que per fer créixer un equip has de fer créixer els seus jugadors, per fer créixer un club han de créixer els seus equips directius, però això es mereix un article a part. Estem en el segle on els canvis van i aniran a un ritme frenètic, i qui no es formi i evolucioni es quedarà enrere.

I tu què hi penses?

Salut i bàsquet.

Xavi Bassas