ELS HOMENATGES DIUEN MOLT DELS QUI ELS REBEN COM DELS QUI ELS OFEREIXEN
En els darrers temps hem assistit a la finalització de les carreres esportives, i als corresponents homenatges, de jugadors que han marcat una època del bàsquet a l’estat espanyol. Els germans Gasol, Rudy Fernández, Sergio Rodriguez, junt amb la possibilitat de que Ricky Rubio segueixi les seves passes, són probablement els més remarcables.
Diu molt del nostre esport, de les entitats que el gestionen, dels clubs i de l’aficionat en general que és agraït i dedica llargues i emocionants ovacions a aquests jugadors, al marge dels colors que hagin defensat al llarg de la seva carrera esportiva.
És com allò que moltes empreses fem amb els nostres treballadors quan fa 25 anys que hi treballen, o quan es jubilen. Sigui quina sigui la seva tasca a la companyia, li entreguem una placa, un rellotge…o qualsevol tipus de reconeixement que serveixi de recordatori, agraïment i de reivindicació de la feina ben feta durant el transcurs de la seva vida laboral.
La reflexió d’avui em porta a veure que el que fem les empreses no té el mateix reflex en el bàsquet. En el nostre esport és molt difícil trobar un homenatge a algú que no sigui un jugador, mentre que al món de l’empresa el paper no determina el fet d’homenatjar.
És per això que avui em vull centrar en una figura cabdal del nostre joc i que tot hi ser-ho, mai o gairebé mai no rep el reconeixement a la tasca duta a terme: l’entrenador. Tots tenim al cap entrenadors que ben segur ho mereixen. En el meu cas, aquest entrenador és el “mestre” Aíto García Reneses.
És evident que Pau Gasol, Rudy Fernandez i Ricky Rubio, han arribat al nivell més alt que un esportista pot arribar, que han fet pujar audiències i adeptes al nostre esport, i que ens han fet gaudir als que els hem seguit com no havíem ni imaginat, però no és casualitat que tots tres van rebre l’oportunitat i el mestratge, com molts altres jugadors, de l’Aíto.
Ell va innovar constantment. Un exemple de molts el tenim en el treball que va fer amb un jugador gran com l’Andrés Jiménez, que arribava sense talent a la pista del Sant Josep de Badalona. L’Aíto va començar a modelar-lo i dotar-lo d’arguments per convertir-lo en una figura inexistent fins aleshores al bàsquet espanyol, en un”3 alt” que revolucionaria el joc.
Al llarg de la seva llarga carrera, l’Aíto ha dotat a moltíssims jugadors de tècnica i tàctica individual, que junt a un bon treball físic, feia que poguessin introduir en els seus equips defenses a tota pista i situacions de 2c1, que en el seu moment ningú ho havia fet, i amb jugadors que individualment no lluïen però que ell els hi donava i potenciava conceptes que en el treball d’equip els feia brillar.
Estic convençut que l’Aíto ha influït directament i moltíssim en les carreres de molts jugadors. Però indirectament, aquesta influència s’ha multiplicat d’una manera incalculable a través d’altres entrenadors que hem begut del seu mestratge. Els jugadors que han entrenat amb el Pedro Martínez, Sito Alonso, Carles Duran, Diego Ocampo….i molts altres, han desenvolupat detalls i conceptes que són propis d’ells però que en el seu dia van ser inspirats o apresos del mestre Aíto.
Per aquests motius, i perquè crec amb la noblesa de les persones que girem al voltant d’aquest esport, us convido a totes i tots, però en especial als amics i coneguts que sé que llegiu aquestes reflexions i ocupeu càrrecs importants a l’ACB, Eurolliga, Federació, Associació d’entrenadors i als entrenadors en general, a promoure un homenatge que dignifiqui encara més el nostre esport i agraeixi a l’Aíto tot el seu llegat.
Fem-ho?
Salut i bàsquet.
Xavi Bassas
