Paris 2024

Els Jocs Olímpics de París (centrant-me en les competicions de bàsquet masculí) m’ha fet fer-me algunes reflexions que voldria compartir amb vosaltres:

1.Tendència a prioritzar el joc ofensiu
Tots els grans esdeveniments – europeus, mundials, olimpíades…- acostumen a generar noves tendències en el joc als entrenadors, sigui quin sigui el nivell i la competició en la que estiguin.
En aquests jocs, tinc la sensació que s’ha prioritzat el talent ofensiu del jugador per sobre del sistema, el perfil del jugador ofensiu per davant de l’especialista en defensa. S’ha premiat el castigar les males defenses arribant a camp ofensiu en pocs segons de possessió, i els jugadors que baixaven la pilota no estaven pendents que des de la banqueta se’ls hi donés indicacions del que havien de jugar.
Resumint, més capacitat de decisió del jugador, més agressivitat ofensiva, més tirs d3 (es fa difícil jugar a aquest nivell sense tir d3), molts picks i repicks centrals amb la resta oberts amb bones lectures i joc sense pilota.
Poder, i dic poder perquè crec que és més un desig personal que una realitat, s’ha entès que la millor manera de combatre tant de scouting és dotar als jugadors d’eines, conceptes, normes, i intel·ligència per poder jugar ofensivament sense ser tan previsible com jugant amb “mil sistemes”.

2.La distància entre EEUU i la resta de seleccions, cada cop és més reduïda.
Sempre m’ha semblat que el sistema de formació que fem servir a Europa és equilibrat i fa que tinguem molts jugadors amb talent individual però amb un concepte més ampli de joc d’equip que no pas els americans. De fet, el repte ara mateix és legislar per evitar o castigar econòmicament la fuga de talent cap els EEUU.
Sigui com sigui, no seria estrany que les properes olimpíades la medalla d’or no sigués pels EEUU.

3.Pocs jugadors serviran com a referents pels adolescents en les seves actituts a pista.
Stephen Curry és un enorme jugador, Lebron James també, què dir d’Embiid… tots ells i molts més serien jugadors per ensenyar vídeos de tècnica i tàctica individual, el problema és que en molts moments gesticulen cap a la banqueta contrària o cap el públic de manera que ja no poden ser exemples a seguir. Molts cops tinc la sensació que darrera del concepte “espectacle” , alguns jugadors, amaguen prepotència i manca d’educació esportiva.

4.Continuo sense trobar-hi sentit a la nacionalització de jugadors.
Tots aquests esdeveniments esportius haurien de servir com a baròmetre de com els estats, a través de les seves organitzacions esportives, estan fent la seva feina. I aquest concepte em serveix per jugadors i staff. Aquestes ingenieries administratives em semblen lamentables i un reflexe de la societat que estem creant, on sembla que per guanyar tot si val.

5.Aquest joc, segueix sent una meravella.
M’ho he passat molt bé, han estat partits força espectaculars, divertits, amb finals incerts tot i haver-hi diferències importants en el marcador (quin gran canvi quan vam passar de 2 a 4 quarts i a introduïr la línea de 3 punts) i quant de talent tècnic, tàctic i físic que tenim actualment. Només caldria augmentar l’amplada del camp urgentment, i plantejar-se en un futur, introduir la línea de 4 punts.

I tu què en penses?

Salut i bàsquet.

Xavi Bassas