Què hem après a la Copa del Rey celebrada a Badalona?
A nivell personal ha estat una feliç experiència perquè per primer cop he gaudit dels quatre dies de la festa del bàsquet amb el meu fill Pol. En el meu cas, més que aprendre, hauria de dir que m’he reafirmat en que el que de veritat importa no és el que veus, sinó amb qui ho veus, i que dels contratemps (la seva operació del creuats) en pots treure oportunitats.
Dit això, estaria bé que la gent del bàsquet, presidents, generals managers, directors esportius, periodistes, aficionats… hagin après que les victòries i les derrotes estan sobrevalorades, que no poden ser el motiu de la destitució d’un entrenador. No coneixia ni conec personalment a l’Ibon Navarro però segur que és el mateix que va ser destituït ara fa un any a Andorra.
Que un equip guanyi o perdi depèn de molts més factors a més de la qualitat de l’entrenador: l’estructura i la història del club, qui planifica, qui fitxa, quina sensació té el jugador de la força de l’entrenador en el club i en tot el que l’envolta, com reaccionen tots aquests factors en els mals moments de l’equip, etc. Poder de tot això en farem un altre dia un article.
Tampoc conec Unicaja internament però estic convençut que el fet de passar anys amb “más pena que gloria” els hi ha fet canviar o modificar el seu model de negoci. Segur que a més de canviar persones, han canviat la manera de gestionar, i això els ha portat a l’èxit. Si jo gestionés algun dels clubs, que tot i gastar-se tants diners com ells, no se n’acaben de sortir, analitzaria en quines àrees han innovat per aplicar-m’ho i apropar-me al model d’èxit que ells viuen ara.
Aquesta Copa ens ha ensenyat també que les ganes i “la il·lusió per guanyar”, el factor emocional, segueix sent molt important també en el bàsquet professional. No entraré a valorar la feina de Chus Mateo, ni si els directius del Madrid van estar bé acomiadant o prescindint de Pablo Laso, o com s’està dient, volent fitxar a Sergio Scariolo la propera temporada… El que m’ha semblat evident és que la falta a pista de l’ADN de Sergi Llull i Rudy Fernández ha fet que a aquest equip li manqués capacitat de desig, de reacció i de remuntada. Conclusió, la part emocional importa, i molt.
Per altra banda, el fet de jugar tres partits en 3 o 4 dies és evident que dona avantatge als equips amb menys veterans a la seva plantilla, tot i que Marcelinho Huertas ens va demostrar que sent estricte amb l’alimentació i en la cura del cos en general, es pot arribar gairebé als 40 anys en un nivell de competició extraordinari. Crec que és un altre aprenentatge, una lliçó de la que haurien d’aprendre molts jugadors.
He tingut la sensació d’estar veient un torneig on inclús els equips que se senten més còmodes jugant més controlat, s’han vist forçats a jugar un ritme alt. I això l’aficionat ho ha agraït. Han estat partits amables de veure, intensos, on s’ha confirmat la importància actual del tir de 3 tant arribant, com en 5c5 després de buscar blocs indirectes pels tiradors. També hem estat testimonis de la importància de tenir bases generosos que generin ajudes per proveir-los de tirs lliurats. No és casualitat que els dos equips que han arribat a la final tinguin una parella de directors de joc compensada i sense egocentrisme (m’ha sorprès molt gratament en aquest aspecte Perry) i pivots amb capacitat de passar, com Thomas i Shermadini.
En una altre vessant, ha estat un torneig amb un nivell d’arbitratge altíssim. Crec que se’n parla molt quan ho fan malament i poc quan, com ara, han brillat. El mateix es pot dir dels entrenadors, amb plans de partit clars i molta riquesa tàctica, prioritzant ajudes a la pintura o a la línia exterior segons els jugadors que el rival tenia a pista, pujant més o menys intensitat defensiva en moments determinats de partit, canviant la defensa dels blocs…. Vaja, una feinada de scouting cada vespre i cada matí digne d’elogi i d’orgull per tots els que ens sentim entrenadors. Per posar-hi algun “però” diré que és molt “xulo” veure després de cada temps mort les resolucions ofensives que s’han plantejat, tot i que jo hi he trobat a faltar “sorpreses” defensives, generar “trampes” que provoquessin pèrdues o com a mínim canvi de plans plantejats en el temps mort.
Resumint, és evident que l’ACB és un negoci amb dos productes molt atractius, la Lliga i la Copa del Rey (avui ningú parla ja del cost de les entrades), tots dos amb estructures molt professionals i amb els seus actors en constant evolució. Cada setmana ens ofereixen partits amb resultats incerts i tothom amb ganes de play-off per una banda i, per altre, amb la Copa que continua sent la festa del bàsquet per excel·lència. Són quatre dies on ens sentim uns privilegiats per estimar aquest esport, on ens inflem i traiem pit orgullosos de veure vuit aficions en un mateix pavelló i transitant per una ciutat sense ni un incident, menys les quatre conyes cap el Barça i el Madrid. Són aquells quatre dies que ningú se sent acomplexat o maltractat per l’esport “rei”.
M’agrada el camí per on van aquests dos productes. En canvi, no estic gens d’acord en la deriva del tercer producte, la Mini Copa. Vaig viure l’inici i origen d’aquest producte, amb el que es volia enviar un missatge: els professionals volem cuidar la formació i per demostrar-ho què millor que fer-ho coincidir amb l’altaveu més potent, la Copa del Rey. Desgraciadament, professionalitat s’associa a diners, i diners a interessos, i diners i interessos s’allunya de la formació i apropa a venedors de fum, converteix a pares i mares en histèrics, i a entrenadors de formació en tàctics que veuen l’oportunitat d’oferir-se al mercat professional.
Jo em vaig negar a participar com a públic a veure un partit de nens de 13 anys que els fan jugar com a sèniors perquè tenen el mateix objectiu que ells: guanyar. L’organització encantada perquè la noticia de fer rècord d’assistència en un partit d’infantils és molt potent, i que un d’aquests nens també ha fet rècord de punts i de valoració és de gran interès mediàtic, però el que no expliquen és que la majoria de nens que juguen la Mini Copa no arriben a jugar ni a LEB. Aquests nens, aquesta setmana han anat al col·legi i no han hagut de posar-se cap disfressa per carnaval, perquè els hi han posat una capa de superheroi que no els hi correspon. Igual que ens reinventem a la Lliga i a la Copa, fem-ho a la Mini Copa. Si aquest ha de ser el format, jo ho faria amb júniors.
I tu, què has après?
Salut i bàsquet.
Xavi Bassas
