El tir, en especial el tir de 3 punts

Parlar de tir, per a mi, és parlar de Randy Knowles, així que aprofito aquest article per fer-li un petit homenatge i un enorme agraïment per haver-me ensenyat tant, les temporades 92-93 i 93-94, en els entrenaments de tir que fèiem cada migdia amb els jugadors del sènior del Sant Josep, vinculat a la Penya.

Estic convençut que la meva fixació en la correcció de la tècnica individual recolzada en imatges, em ve donada d’aquells anys on ajudava a l’estimat Randy a enregistrar i analitzar després quins aspectes calia modificar de la mecànica de tir de cada jugador. Em consta que aquells entrenaments van ajudar moltíssim a que jugadors com Carles Marco, Iván Corrales, Jofre Lleal, Oscar Yebra o Alfons Albert, entre d’altres, tinguessin una exitosa carrera professional.

Durant molts anys d’entrenador he pogut aplicar les ensenyances del mestre a molts jugadors i ajudar-los a corregir els detalls on ell feia més incidència, tant a peu de pista com davant d’un aparell digital amb imatges enregistrades. El que mai he estat capaç, és fer la demostració que ell feia, i mira que em sabia tota la teoria. Però evidentment, jo no tenia la confiança que ell tenia en el seu tir.

I en aquest punt és on m’agradaria obrir el debat, determinant quin percentatge d’importància li donem a determinades característiques o aspectes d’un jugador o d’una jugadora perquè sigui o no un tirador fiable:

• La confiança en el tir?
• La personalitat?
• El físic?
• Les cames?
• La punteria?
• La mecànica?

També plantejo la pregunta: un tirador fiable de 3, ho és també de 2 o d’1? Les estadístiques ens diuen que el triple és el tir amb més variància…. en canvi els jugadors busquen menys tirs de 4 o 5 metres. Per altra banda, tenim jugadors teòricament amb bona mà però amb pànic a l’anar al tir lliure, d’altres amb bones cames i bons físics que les defenses els hi cedeixen el tir, i, finalment, d’altres amb mecàniques que fan mal als ulls però que són garantia d’encert.

Sense entrar si el tir és sense puntejar, amb oposició, a peu parat, després de bot o de qualsevol variant tàctica que vulgueu, tingui un físic i cames espectaculars, amb punteria o amb una mecànica de llibre, la meva conclusió és que no pot ser “un obre llaunes” fiable sense confiança en el tir i personalitat pròpia.

En l’àmbit de l’empresa he fet servir molts cops l’exemple del bàsquet per explicar que no és el mateix tenir personalitat a tenir confiança, i explico el cas de Calathes, un gran jugador amb molta personalitat, que assumeix gairebé totes les responsabilitats que un jugador pot assumir a la pista menys el tir, especialment el de llarga distància. No té confiança, caldria analitzar en la seva etapa de formació què s’ha fet malament. Si ha estat poca correcció, poques repeticions per priorització de l’ús del seu físic en els 1c1 i capacitat per llegir el joc i passar, o senzillament per la manca de col·laboració d’un psicòleg esportiu que l’ajudés a vèncer els seus temors. Potser puguin haver-ne d’altres de raons, però aquestes en podrien ser grans candidates.

El que és evident, és que per jugar a l’elit del bàsquet actual, on castigar les ajudes defensives des del tir és imprescindible, no n’hi ha prou en tirar, sinó que cal tirar i encistellar. Si a més a més, tens confiança en el tir i personalitat, et convertiràs en aquella peça preuada que tothom busca en els moments calents del partit, la que et fa guanyar partits i campionats, la que castiga qualsevol error en la defensa, la que pot arribar i tirar sense esperar a un atac més elaborat -que no et garanteix acabar tenint un millor tir- la que et desembossa molts atacs travats i la peça que treu pressió als seus companys i molts cops als seus entrenadors.

Si esteu d’acord amb aquestes reflexions, la meva pregunta als directors esportius i entrenadors de formació és, per què hi dediqueu tan poc espai de temps en els entrenaments a treballar tots els aspectes relacionats amb el tir? El bàsquet ha evolucionat d’un model de jugadors “especialistes” cap al jugador “complert” on el tir, juguis en la posició que juguis és vital. Si el model de joc i els rols han canviat, l’estructura dels entrenaments també ha de fer-ho.

Entenc que els calendaris, especialment el dels equips que juguen competicions europees, són asfixiants i deixen poc temps per entrenar, però sabent de la importància del tir i de la dependència del percentatge d’encert que té sobre el resultat final, no sembla molt coherent que el tir quedi com quelcom a voluntat de cada jugador abans o després de les sessions o com a recurs o finalització de l’escalfament.

I tu, què en penses?

Salut i bàsquet.
Xavi Bassas

Fotografia de rawpixel.com en Freepik