L’art de jugar d’esquena a cistella, el gran oblidat

La meva generació va gaudir dels 1c1 d’esquena a cistella des del pal mig o pal baix dels grans Fernando Martín i Audi Norris. Dos jugadors amb físics privilegiats i de sang calenta que se sentien còmodes jugant a partir del contacte i en una combinació perfecte de força i talent. No tenien l’envergadura de Fernando Romay o Vladimir Tkachenco però ho compensaven amb una mobilitat de peus i una capacitat de desbordar, que aixecaven al públic dels seus seients.

Ara mateix, em vénen al cap molts pivots de gran talent d’aquella època com Arvydas Sabonis (amb gran capacitat de jugar d’esquena, de cara, tirar i passar) o de Corny Thompson (també molt complert però amb molt pitjor físic). Però per on vull enfocar l’article, és amb els que tenen una estructura física més atlètica i similar al jugador actual, com serien Martín i Norris.

Veient la final de la Supercopa entre dues plantilles espectaculars com són el Barça i el Madrid, te n’adones que tot i tenir el 70% dels jugadors per sobre dels 2 metres (Lapro i Llull com a jugadors “petits” amb 1’90m), les accions del joc on fan arribar la pilota a un jugador al pal mig o pal baix, gairebé es redueixin en desajustos entre “petits” i “grans”. Això ens està dient que aquestes passades no vénen donades pels sistemes establerts pels seus entrenadors, sinó que ve donat per la lectura del joc d’alguns jugadors. A la semifinal Barça-Penya, sí que Jasikevicius planteja atacar al pal mig a Kyle Guy amb Sergi Martínez, perquè el desajust era molt clar.

És indiscutible que la lliga ACB és la millor competició d’Europa, entre altres coses perquè te els millor jugadors i entrenadors. Aleshores, si els millors jugadors i entrenadors fan tan poc ús d’aquest recurs de tècnica i tàctica individual uns, i de tàctica d’equip els altres, segur que tenen els seus motius.

Intento posar-me al lloc dels entrenadors i relacionar algun dels possibles motius:

• El volum dels jugadors creix i les mides de la pista no
• Els equips acumulen jugadors a la pintura, “zonegen”
• A categories de formació no s’entrena “postejar”-només amb jugadors molt grans- i pocs arriben a professional amb aquesta virtut.
• Massa partits, pocs entrenaments. És clau fitxar jugadors que s’adaptin al que necessites per polir i potenciar el que t’aporten, no hi ha temps per ampliar el seu ventall de recursos tècnics i tàctics. I pocs coachs poden fitxar el que voldrien.
• El jugador actual prefereix tirar de 3 i/o jugar per sobre de la cistella abans que jugar d’esquenes. Entre d’altres motius, perquè és més agraït, el públic ho premia molt més i, per altra banda, perquè a la pintura es reben més patacades i l’arbitratge és molt més permissiu.

Tot i entendre i compartir aquestes reflexions, segueixo pensant que atacar des del pal mig per poder pivotar amb espais als dos costats hauria de ser un recurs més utilitzat si tens jugadors que compleixin quatre dels aspectes que per a mi són necessaris en un bon jugador de bàsquet (llegir article del 16-09: «L’evolució del joc ha canviat el perfil dels bases, o el perfil dels bases actuals ha fet canviar l’evolució del joc?»).

Quatre dels aspectes que per a mi són necessaris  en un bon jugador de bàsquet:

1. Que entengui el joc
2. Bona i ràpida lectura del que està passant
3. Que prengui decisions des de la generositat, les millors per l’equip
4. Bon ús del bot i la passada

Si tens jugadors amb aquestes qualitats, jo els vull a prop de la cistella, i m’és indiferent si són bases, escoltes, alers o pivots. Allà són una amenaça i l’equip contrari haurà de plantejar tàcticament situacions a les que no hi dedica massa temps a entrenar perquè no és habitual que els “1” o els escoltes dirigeixin tan a prop de la pintura i menys d’esquena. Tot hi que pel meu gust poc, Nick Calathes té més hàbit de fer-ho, encara que tinc la percepció que ho fa més per avantatge físic que per concepte. Per exemple, se’m fa difícil d’entendre com Adam Hanga, que les darreres temporades se l’ha fet jugar molts minuts com a director de joc, no hagi castigat molt més als seus defensors a anar a prop de la pintura. I pel vist amb Tomás Satoransky sembla ser que tampoc lluirà per treure avantatges d’un físic privilegiat. Tinc la sensació que només volem bases i escoltes grans per poder defensar en els canvis…

A mi m’agrada veure els jugadors que postegen perquè són conscients del seu talent, de la capacitat de llegir com reacciona la defensa, de prendre decisions de com finalitzar fins a sota cistella, i de buscar tirs curts o doblant castigant les ajudes, al marge si el seu defensor és més o menys físic. Recordo a Javi Beirán com exemple claríssim de jugador que treia avantatges de jugar d’esquena a prop de la cistella jugant al pal mig i especialment quan va fer-ho a Tenerife recolzat pels sistemes de Txus Vidorreta, tot un luxe pels amants d’aquest joc.

Sincerament penso que ens equivoquem deixant que el joc d’esquena a cistella sigui el gran oblidat…

I tu, què en penses?

Gràcies per llegir-me.

Salut i Bàsquet.
Xavi Bassas